Pensar políticament és pressuposar la possibilitat d’una guerra

per Marcos Castells Giménez

En aquests temps d’incertesa social i política, on les guerres s’estan emportant les vides de milers i milers de persones, els mitjans de comunicació encenen l’alarma moral i el jovent universitari es mobilitza, crec necessari plantejar-se quina és la raó essencial per la qual aquestes existeixen. I no em refereixo a pensar històricament els conflictes, ni a mirar amb una lupa ideològic-moral a cada una de les guerres que hi ha hagut, hi ha i hi haurà a la història de la raça humana, i llavors posicionar-se. No, perquè d’aquesta forma només estarem estudiant un conflicte concret. I el que vull tractar en aquest text és el concepte de guerra. L’objecte d’estudi d’aquest text no és pas indagar en la història dels conflictes, ni pretenc posicionar-me a una banda o una altra, ja que fer això m’encasellaria en certs espectres ideològics, o ètics, i la política no és ideologia ni és ètica, tot i que de vegades es confonguin. Aquest text és, en definitiva, un text realista, és a dir que analitza allò que passa, i no pas idealista, que proposa solucions -per raons ideològiques- als “problemes” actuals. De fet, pensar en solucions ja denota cert dogma moral o ideològic, ja que si es vol una solució és perquè es dona per fet que existeix un problema; i si s’identifica un problema social o polític, és perquè es té una concepció de què és “bo” o “dolent” per un país.

Per què existeixen les guerres? Per què, tot i rebre i exclamar tanta propaganda antibel·licista, ens acabem posicionant amb algun dels bàndols implicats a una guerra? Què és una guerra? Existeixen raons vàlides per justificar-la? Tenen la mateixa força les raons antibel·licistes com les que estan a favor? Es pot fer política sense guerra i viceversa? Què és pensar políticament? Tots aquests interrogants són els que em sorgeixen cada cop que escolto a algú parlar sobre la guerra i com de bona o dolenta és. Abans de res, cal diferenciar la política d’altres disciplines.

Segons Carl Schmitt (1888-1985), la política no es pot mesurar en termes morals, estètics o econòmics, sinó que s’ha d’estudiar com una disciplina pròpia. Els neomarxistes o foucaultians diran que no, que tot és política, sempre que existeixi una relació de poder, ja que les relacions de poder són polítiques, i la política són relacions de poder. Bé, més enllà de l’argument circular d’aquells que només saben exclamar la seva ideologia, la política no té a veure amb les “relacions de poder” entre individus, ni té a veure amb res més que amb allò que concerneix l’objecte polític, és a dir, la nació -o poble- i el seu Estat. I l’Estat i el poble que representa no és pas ètic -o antiètic-, maco -o lleig- ni rendible -o poc rendible-, sinó que es mesura, diria Carl Schmitt, en la capacitat de diferenciar entre els «amics» polítics i els «enemics» polítics. I aquest amic o enemic tampoc ha de ser bo, o dolent, o maco, o lleig, o rendible o perjudicial, sinó que s’identifica l’amistat o enemistat política en termes existencials.

Què vol dir que els amics o enemics polítics es mesuren en clau existencial? Que l’existència d’un col·lectiu o d’una agrupació d’individus està en perill pel simple fet de l’existència d’aquest enemic. Per posar un exemple senzill, imaginem que sorgeix una associació que està completament en contra de les samarretes sense mànigues, fins al fet de voler prohibir-les i a prendre mesures en contra dels que l’utilitzen. Si fos només una persona la qual està en contra de les samarretes sense mànigues, aleshores no passarà res, en el sentit violent, més enllà d’alguna mirada de fàstic cap a les persones que utilitzen samarretes sense mànigues. Imaginem que l’associació promànigues recluta a molta gent que està a favor de la causa i la tensió amb les persones que utilitzen samarretes sense mànigues s’intensifica fins al punt d’odiar-se i agrupar-se en dos col·lectius contraris. Aquests enemics seran polítics, ja que l’existència del primer posa en perill l’existència del segon i viceversa. I si aquesta tensió s’intensifica encara més, aleshores la guerra és una possibilitat real. No són enemics polítics, per exemple, dues persones de les quals a una li agrada l’arròs i l’altra l’odia, ja que l’existència dels dos no perilla per tenir gustos contraris quant al menjar. Pensar políticament és pressuposar la possibilitat d’una guerra. Que no significa pas buscar la guerra. De fet, es pot tenir enemics polítics, i que les dues parts s’identifiquin com a sobiranes, i que la relació sigui poc més que cordial. “Cadascú amb allò seu”, com solem dir quan no es coincideix amb algú en alguna cosa.

Bé, aquests exemples són clarament hipotètics i banals, però crec que il·luminen el camí per entendre la dicotomia amic-enemic que estic exposant, i que va exposar Carl Schmitt fa gairebé un segle. Un exemple més proper és l’última enquesta del CIS, en la qual es va preguntar al poble espanyol quins consideraven que eren els problemes més urgents per la política interna espanyola. I gairebé tothom va respondre que el gran problema actual és la immigració. Si miréssim aquest resultat en clau moral, podríem dir que aquests resultats denoten el “racisme inherent de la societat espanyola”, tal com han fet diversos mitjans de comunicació; i l’altra cara de la moneda moral ens diria que és perquè els immigrants són dolents. Els mitjans de comunicació sembla que només saben parlar en termes morals i dir que la moral és un tema polític, potser és el més fàcil… La gent que va participar en l’enquesta no estava pas pensant en clau moral, ni econòmica, encara que es pugui camuflar la política dins de la moral i l’economia¹. No, la gent que va participar en l’enquesta estava pensant en clau política. Els espanyols han identificat com a enemic polític a l’immigrant, ja que creuen que l’existència del segon posa en perill l’existència dels primers, almenys tal com la coneixien fins ara. Com es veu, no és cosa d’economia ni d’ètica o moral. Encara que els immigrants fossin molt rics o molt bons, seguirien essent considerats com a enemics, ja que es creu que posen en perill l’existència dels espanyols.

Ara bé, el fet que siguin considerats enemics polítics per la majoria d’espanyols, no implica en cap cas que els espanyols vulguin una guerra contra la immigració. La guerra contra qualsevol enemic no és més que un pressupòsit; s’ha de donar per fet per tal de poder pensar políticament. Que els espanyols creguin que la immigració suposa un problema no vol dir res més que, en cas que suposin un perill real per la societat i l’Estat espanyols, ells estarien disposats a morir i a matar. Què hauria de fer l’Estat espanyol davant d’aquesta disjuntiva política? Maquiavel (1469-1527) diria que el què s’ha de fer és organitzar un atac preventiu per calmar al poble i per acabar amb l’existència de l’enemic, ja que la seva mera existència suposa un perill per la pròpia.

Si el món fos perfectament pacifista, si en el món no hi hagués la dicotomia amic-enemic, aleshores ningú pensaria políticament. Si un poble o un Estat no identifica cap enemic, identificant només amics, aleshores significa que algú ha aniquilat a tots els enemics possibles i ha convertit el món en un lloc sense política, en un món en què tots són iguals perquè s’han exterminat els diferents. Quan tothom és considerat un amic polític, el concepte d’amistat desapareix, ja que necessita el seu contrari per poder existir. Passa el mateix amb les relacions socials. Si consideres amic a tothom, aleshores no tens cap amic.

Aquest pressupòsit de la possibilitat d’una guerra mitjançant la identificació d’amics i enemics polítics no es pot prendre a la lleugera. No es pot dir que qualsevol persona o col·lectiu és el teu amic o enemic. Per poder identificar als amics i als enemics, com ja he dit, s’ha de pensar en clau existencial. Els enemics falsos no són enemics. L’enquesta del CIS ha mostrat el fals enemic del poble espanyol. L’existència d’una persona canadenca que viu a Martorell no posa en perill l’existència d’un noi que viu a Argentona. Ni l’existència d’un noi marroquí que treballa a la construcció i viu a Mataró posa en perill l’existència del seu veí que ha nascut a Catalunya. No és la immigració en sí la que posa en perill l’existència dels espanyols, sinó que ho és una altra cosa. I aquesta altra cosa no poden ser simplement els valors, els diners o la bellesa de la gent que entra.

Pensar existencialment és un pas necessari per poder pensar políticament. S’ha de pensar en l’existència d’un mateix, així com en l’existència com a poble, i aleshores es pot reflexionar sobre qui és aquell amb què podem establir relacions amistoses i aquell que ens amenaça. No és tan fàcil pensar políticament; no és cosa de tots, com sembla que ens volen vendre. Què és el que fa que Catalunya sigui Catalunya? Què és el que fa que Espanya sigui Espanya? Sabent això, què o qui posa en perill la nostra existència? Per quina nació, poble o Estat moriríem? Defensant-nos de què o qui?

¹ No seria el primer cop que el lector o lectora sent frases com “Els immigrants ens roben la feina” o “Els immigrants xoquen culturalment amb nosaltres”. Seguint la línia de pensament d’aquest text, això no són més que excuses morals i econòmiques per no dir que són considerats enemics polítics.