per Marti Carreras Gili
Cinc mesos després de l’última entrega per fi em proposo acabar el que va començar com una breu reflexió. Em pregunto si hi haurà algú interessat a llegir-la. Bé, si és així espero que no compti que aquest tancament donarà una resposta clara i definitiva al problema plantejat en aquell primer text el novembre de l’any passat.
De fet, tenia l’esperança que abans no em poses amb la tercera part algú ja l’hagués resolt (i m’estalviés feina). Què voleu que us digui? És juliol, fa calor i estic de “vacances”. No comportar-se mandrosament fora un pecat.
Per sort o per desgràcia, no he tingut notícia que la qüestió hagi estat recentment solucionada, així que en parlaré un cop més abans de deixar el tema apartat durant un temps. Això sí, abans que res us faig un petit repàs del què comentava en articles anteriors. Tot i el resum us animo a repassar les altres dues publicacions, sobretot per refrescar la terminologia.
Partia de la idea que la ciència-ficció promet al lector un viatge d’exploració cap a noves realitats. Però segons l’anàlisi del món contemporani fet pel crític cultural Mark Fisher totes les vies i mitjans per a pensar alternatives a la realitat actual estan bloquejades pel que ell anomena “realisme capitalista”. Per Fisher no podem imaginar sistemes alternatius, perquè inconscientment considerem el capitalisme en el qual vivim com l’estructura o les lleis bàsiques de la realitat mateixa.
En el segon article presentava dues maneres d’entendre la ciència-ficció i explorava com es veien afectades pels plantejaments de Fisher. De les dues concepcions presentades únicament vaig arribar a explicar amb certa profunditat la ciència-ficció predictiva. Una manera d’entendre el gènere que es caracteritzava per posar el focus en la capacitat de la ciència-ficció per extrapolar el present amb l’objectiu d’imaginar, o predir, el futur. Un fet que l’abocava completament al bloqueig imaginatiu imposat pel “realisme capitalista”.
Una alternativa a la ciència-ficció predictiva és la ciència-ficció descriptiva proposada per autores com Ursula K. Le Guin. La concepció descriptiva estableix l’analogia com el mitjà principal de la ciència-ficció per desenvolupar les seves idees, en contraposició a l’extrapolació de la concepció predictiva.
A simple vista l’analogia no sembla una eina pensada per imaginar nous mons, més aviat tot el contrari. Així i tot, pretenc defensar que es tracta d’una de les tècniques de la ciència-ficció amb més possibilitats de d’aconseguir-ho.
L’analogia permet a la ciència-ficció posar la realitat en el punt de mira. I, un cop fet això, esquarterar-la. És a dir, separar-la en petites peces més manejables que l’autora de ciència-ficció pot recombinar i explorar al seu gust creant realitats de Frankenstein tot descartant algunes parts de la realitat original.
Ara bé, continuant amb la metàfora escorxadora, “anem per parts”1 a l’hora presentar aquestes idees.
Les paraules d’Ursula K. Le Guin expliquen el funcionament d’una ciència-ficció descriptiva molt millor del que jo ho podria fer mai. En el següent fragment parla dels habitants del planeta Hivern, l’escenari principal de la seva obra “La mà esquerra de la foscor”:
“Sí, és cert que la gent que hi apareix és andrògina, però això no significa que estigui predient que en cosa d’un mil·lenni tots serem andrògens; o que estigui declarant que ens hauríem d’espavilar i ser tots andrògens. Em limito a comentar, en l’estil peculiar, enrevessat i experimental propi de la ciència-ficció, que si ens observeu, en certs moments excepcionals del dia, en certes condicions meteorològiques, ja ho som, andrògens. No predic, ni tampoc no prescric. Descric.”2
Fredric Jameson posa un nom concret a “l’estil peculiar, enrevessat i experimental propi de la ciència-ficció”[3] que Le Guin comenta. L’anomena la “Tècnica de la reducció de món”[4]. Es tracta d’una manera de descriure molt particular. Per mitjà de la “reducció de món” l’autora descriu, intencionadament, la nostra realitat de manera parcial o reduïda. Per exemple, en el cas de “La mà esquerra de la foscor” se’ns presenta un món molt humà, però amb una[5] absència significativa: el sexe i el gènere.
La pregunta a respondre és la següent: Com pot ser que imaginar un món construït només amb algunes de les parts del nostre sigui un atac directe al “realisme capitalista” plantejat per Fisher? Fixem-nos que amb la seva “reducció” les autores de ciència-ficció ens estan mostrant que són imaginables mons on no existeixen alguns d’aquells components que teníem completament naturalitzats. Uns components que creiem essencials per a l’existència de les societats dels éssers racionals o, fins i tot, de la realitat mateixa.
Per mitjà de “l’extirpació quirúrgica de la realitat”[6] es poden presentar nous escenaris mancats de factors com les relacions de producció actuals, la propietat privada o el gènere, per posar alguns exemples. En mostrar-nos un món sense ells la ciència-ficció ens permet veure que no són ni naturals ni necessaris sinó que són ideològics i accidentals. És així com la ciència-ficció pot revelar i superar el bloqueig de la imaginació exposat per Fisher.
Al còmic V de Vendetta en V dèia que “L’anarquia té dues cares: la creadora i la destructora. Així, els destructors tomben imperis; creen un llenç de runes sobre el que els creadors poden pintar un món millor” 7. Potser la ciència-ficció pertany només a la primera faceta.
No puc demostrar que la ciència-ficció tingui una força creadora. Però sí que sembla tenir tot el potencial per assumir un rol destructor. Un rol sense el qual és impossible que mai s’arribi a imaginar ni construir res de nou.
La veritat és que aquestes idees em tranquil·litzen una mica. Doncs em proposen que si bé la ciència-ficció no és capaç per si sola d’imaginar un món millor sí que pot esdevenir una part necessària del procés per aconseguir-ho. La part encarregada de destruir, o desconstruir.
Nota:
M’agradaria avisar que en cap cas sóc un expert en temes literaris o filosòfics. Simplement, he volgut relacionar un dels productes culturals que consumeixo habitualment amb uns quants conceptes vagament filosòfics. Vaja, que heu de tenir en compte que les classificacions i l’ús dels termes i el significat que els dono són força personals i en cap cas acadèmics (de moment). També cal assenyalar que hi ha força generalitzacions en els tres articles i que, òbviament, tota la qüestió és més àmplia i complexa del que aquí pugui semblar. En definitiva, hi ha una única cosa de la qual estic bastant segur i és la de recomanar-vos fervorosament que llegiu ciència-ficció.
Apa! Bon Estiu!
- L’Esbudellador, Jack. Londres Whitechapel 1888 ↩︎
- Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor. Pàg. 333 L ↩︎
- Fredric Jameson, Arqueologías del futuro. El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción. Pàg. 319 ↩︎
- Disculpeu el ressò a arts marcials del terme. No, no he començat a discutir sobre Kung Fu, seguim parlant de literatura. ↩︎
- Concretament en “La mà esquerra de la foscor” trobem moltes altres absències. Això és perquè Le Guin hi tracta un gran nombre de problemàtiques i opressions. ↩︎
- Fredric Jameson, Arqueologías del futuro. El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción. Pàg. 323 ↩︎
- Alan Moore, David Lloyd, V de Vendetta. Pàg. 222 ↩︎
Bibliografia
Jameson, Fredric, Arqueologías del futuro. El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción. Madrid: Akal, 2009. Traducció de Cristina Piña Aldao.
K. Le Guin, Ursula, La mà esquerra de la foscor. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2019. Traducció de Blanca Busquets.
K. Le Guin, Ursula, L’onada de la ment. Xerrades i assaig sobre l’escriptura, la lectura i la imaginació. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2022. Traducció d’Elena Ordeig.
Moore, Alan i Lloyd, David, V de Vendetta. Barcelona: Vertigo i ECC, 2015.
