per Josep Arenas Ponsa
Enguany farà cinquanta anys que el Dictador moria al llit, el dia 20 de novembre. Des d’aquell 1975 de la desaparició del jefe de l’Estat, s’ha parlat molt del com i el perquè es va guanyar la democràcia al nostre país.
En certa ocasió em vaig trobar amb un ignorant del què va passar en aquella època que em va retreure, com si fos una inutilitat l’acció política dels qui van lluitar per conquerir la democràcia en aquells anys, qui, per treure valor a aquelles accions, va exclamar: “Per això en Franco va morir al llit!”.
Si és cert que el dictador va morir al llit, encara és més cert que democràcia es va guanyar al carrer i que va ser al carrer on es va derrotar la dictadura. Efectivament. Al carrer, a les fàbriques, a les associacions de veïns, a les associacions culturals, a les associacions de pares de les escoles, a les assemblees universitàries, amb la incipient premsa democràtica.
Entre els moviments populars a la vila que donen fe que va ser així, cal recordar la manifestació que va tenir lloc a la Font Picant, només quaranta-cinc dies després d’aquell 20N, per reivindicar com espai públic l’entorn de la font, en la que hi van participar la gent del poble i nombroses persones de fora, convocades en els pobles i ciutats de l’entorn, i que va tenir lloc el 4 de gener de 1976. Manifestació no autoritzada i amb la presència vigilant de dos autocars plens de guàrdies-civils armats.
Seria a l’estiu d’aquell mateix 1976 quan uns joves de la vila repartirien octavetes clandestines per convocar els vilatans a la plaça nova, on farien una meeting per iniciar a continuació una manifestació cap a l’ajuntament, carrer gran amunt. Si bé tot era igualment il·legal, va anar endavant. Una vegada arribats a l’ajuntament, la gentada es va manifestar, fins que va arribar l’alcalde (designat per l’autoritat del règim).
Una comissió dels manifestants i l’alcaldia van iniciar una negociació per aconseguir desviar el trànsit del carrer gran per la ronda exterior, després que s’haguessin produït diferents accidents, alguns mortals, al centre de la vila. Davant els incompliments del que havia promès l’alcalde, les manifestacions van continuar, alterant els actes de la Festa Major d’estiu de 1976. Fins que finalment es va construir l’actual ronda de Llevant, no sense que abans l’ajuntament aprovés una insòlita moció de censura contra el poble.
Els partits, il·legals encara, van poder exposar les seves propostes per a una Catalunya democràtica, a la Sala Argentona, el 1976, en unes conferències, organitzades oficialment per una mancomunitat d’entitats (Llaç d’Amistat, Associació de Veïns, Centre Parroquial i Cine Club) en les que hi van participar representants de les formacions que més endavant es legalitzarien: Unió Democràtica, PSC-Congrés, PSC-Reagrupament, Convergència i PSUC. Per primera vegada van exposar, a Argentona, les seves propostes en públic.
Conèixer com s’ha conquerit i defensat la democràcia i els seus valors, al nostre propi poble, és indispensable per protegir-la i enfortir-la. Ara que es compleix mig segle de la derrota de la dictadura, cal aprofundir en els fets que es van produir i que han marcat la història democràtica de la vila.

Molt bé PEP, m’ha agradat molt el teu escrit. Sort varem tenir que tots no erem
“Ignorants” en aquells temps.Varem aconseguir millores, és evident que segurament en podiem haver aconseguir més millores però cal recordar que TOT ens anava en contra, posteriorment es varen organitzar els Partits Polítics i poder exposar les seves propostes de “millora” per Argentona.
Estic totalment d’acor amb el darrer paràgraf, que s’han de conèixer
I defensar els valors i la democràcia al nostre poble.
Gràcies PEP per recordar la memòria històrica.
Ho dius bé Rosa. Eres de les que estaves al peu del canó. Lluitadora sempre!