per Emili Amargant Parnau
L’empenta
A la Lourdes li vaig escriure un microretrat l’any 1999. Era per complementar la seva fotografia en el llibre “Retrats. Gent del poble d’Argentona” d’en Jordi Egea. El reprodueixo:
Lourdes Colominas, “la Lourdes”. Presidenta del Centre”. La Lourdes sempre ha estat una persona inquieta. Neguitosa, en el bon sentit de la paraula. Ha tingut iniciatives de tota mena i les ha tirat endavant a base de tossuderia. Diu en Gonçal que “és la persona que ha fet sorgir i ressorgir més entitats d’Argentona”. Ara, el renaixement més espectacular l’ha fet ella mateixa: un dia es degué llevar i va decidir canviar de vestuari i deixar-se els cabells blancs. Després va recollir tota la seva experiència d’anys i anys, la va posar en un cabàs junt amb la seva empenta i va anar-se’n a presidir el Centre. Els resultats són evidents: el Centre està llançat i la Lourdes, imparable”.
Me’l rellegeixo ara, al cap de vint-i-sis anys i trobo que hi ha una frase que, potser, necessita un petit aclariment. “Diu en Gonçal que….” En Gonçal, evidentment, és el doctor Calvo. Per què el cito? Ho explico.
En Jordi Egea em va demanar uns petits textos per acompanyar els retrats que estava fent a gent del poble. Tot i que el projecte m’engrescava li vaig haver de dir que no. En aquell moment estava de feina i estudis fins al cap d’amunt. Per no deixar-lo penjat, li vaig suggerir que els podria escriure el doctor Calvo. No feia gaire que s’havia jubilat i patia d’això que avui en diem la síndrome de l’agenda buida. En Jordi ho va acceptar.
Al cap d’uns quants dies em vaig trobar amb el doctor Calvo.
—M’hauries de fer un favor, Emili. L’Egea m’ha demanat uns escrits sobre gent del poble i no me’n surto. Els pots escriure tu?
A en Gonçal no li podia dir que no. Era més que un amic, era el doctor Calvo!
—No pateixis. Ho faré.
I em va donar uns fulls manuscrits en ploma i lletra de metge (els guardo) on hi havia abocat tot un conjunt de notes sobre els fotografiats que, més endavant, compondrien el llibre Retrats. Gent del poble d’Argentona. Entre elles, la de la Lourdes. Un apunt exacte a més no poder i que era de justícia reproduir-lo perquè de manera implícita conté el seu tarannà emprenedor i resolutiu. Una encertadíssima diagnosi del doctor Calvo.
La resta del microretrat és una mirada d’astorament davant la metamorfosi de la Lourdes. Ella vivia —encara hi viu— a Sant Sebastià i un servidor vivia al cap d’amunt del carrer Gran. Ens vèiem sovint i ens saludàvem. S’ha de dir que ens trobàvem a hores diürnes i també passada la mitjanit que era el moment en què, en aquells temps, s’acabaven les reunions. S’ha avançat molt en aquest sentit i les persones actives ara poden tornar a casa seva a hores enraonades.
Quan la veia —sempre amb en Joan, el seu marit— tant pel carrer com en actes diversos: concerts, teatre, cinema o manifestacions ciutadanes, constatava la seva transformació. No parlo únicament del fet que es deixés els cabells blancs (cosa poc habitual fa gairebé trenta anys), ni que els portés curts i pentinats a la garçon. Això eren canvis visibles al primer cop d’ull, parlo d’una transformació molt més general tant en això que en diem el porte com en la indumentària.
Caminava amb el cap dret i, en general, somrient. Amb passes rítmiques i airoses, com de tirada de curts de sardana. El seu llenguatge corporal era el d’una persona convençuda que està fent el correcte, que treballa per causes justes, perllongades i més enllà d’eventuals epifanies. La Lourdes traspuava el convenciment del qui té unes idees clares i, en la mesura de les seves possibilitats, les posa en pràctica. Aquest porte el complementava amb una vestimenta moderna i ad hoc. Li recordo, sobretot, unes jaquetes i unes armilles adomassades i plenes de coloraines, ben diferents de les peces més convencionals que hom mentalment assignaria a les persones de la seva edat. Una roba que, per una banda, li donava un toc alternatiu i remarcava la seva rentrée amb força i desinhibició a la vida pública local i, per una altra banda, l’afavoria d’allò més.
Per dir-ho en termes astronòmics, s’anava convertint a ulls veients en una mena de cometa que amb l’energia de la seva trajectòria deixava una traça vigoritzant i lluminosa que refeia associacions o en creava de noves. “Sorgir o ressorgir”, que deia en Gonçal.
Poso un exemple. La Lourdes era cantaire del Càntir d’Or (abans ho havia estat del Llaç d’Amistat). El seu interès per la música coral, doncs, era evident. El seu cor actual, però, de mica en mica s’anava esllanguint i va arribar a tenir el pols molt feble. Algú havia de refer-lo i ella va entomar aquesta responsabilitat. En va ser nomenada presidenta i va exercir el seu càrrec amb delit i energia convertint-se en el pal de paller de l’agrupació coral. La presència pública de l’entitat es va multiplicar —concerts propis i d’altri— i el paper de la seva presidenta va començar a adquirir notorietat dins de la vida pública argentonina.
Pels vols dels anys noranta va impulsar una nova associació, “Amics de les Tradicions”, que van donar una nova i reciclada vida a les estores del Corpus convertint la jornada eucarística en una “Diada de la Flor” laica, però que afermava una tradició de catifes i convivència veïnal que, altrament, hauria anat aigües avall. “Fer sorgir entitats”, escrivia en Gonçal.
La seva antiga i primigènia vocació teatral la va retornar al Centre on començà a dirigir grups de teatre infantil, juvenil i sènior. Una altra revitalització, un altre ressorgiment. Més endavant arribà a presidir l’entitat coincidint amb la regència de mossèn Salvador Cabré, un rector compromès amb la cultura i la catalanitat, entre altres coses.
“Els resultats són evidents: el Centre està llançat i la Lourdes, imparable”.
En el decurs d’una dècada i escaig, la Lourdes era a tot arreu. En qualsevol acte i manifestació afí al seu credo o hi era present o l’havia impulsat ella mateixa. Era, ja dic, un cometa rutilant en plena trajectòria. Però quin era (i encara és, suposo) aquest credo?
En el pensament de la Lourdes hi ha la idea d’un poble bastit sobre uns signes identitaris seculars i edificants. Una comunitat amb presència de tradicions genuïnes i, com a teló de fons, el sentiment d’una determinada idea de Catalunya. Una concepció que, tal com s’ha anat veient, ha portat al terreny de la pràctica al llarg de tota la seva vida.
Durant uns anys, remarco, va menar una vida social influent i de rellevància, va ser un personatge públic omnipresent que va arribar a tenir, fins i tot, el seu epítet. Si a mossèn Pere Batlle per la seva afició als cavalls li deien en “Peret gitano”; si a mossèn Jaume Masvidal pel fet d’omplir les misses de cançons el van batejar com en “Vivo cantando”; a ella li va caure el sobrenom de “l’Esperit Sant” per la seva ubiqüitat. Potser no caldria haver-ho mencionat, però la sornegueria popular té aquestes coses i no ressenyar-les també és donar peixet a l’oblit.
Imatge de l’entrada: Quim Capdevila
