per Gina Sabadell
Aquests dies s’han fet públics els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que el Govern publica cada cinc anys. Una de les dades que més ens ha alarmat és que el català és la llengua habitual de menys d’un terç de la població per primera vegada en vint anys. Si el 2018 un 36,1% de la població tenia el català com a llengua habitual, ara és el 32,6%, quatre punts per sota, i catorze punts per sota de fa vint anys.
Però l’Enquesta ens aporta algunes dades que demostren que no ho tenim tot perdut. El 93,4% de la població nascuda a Catalunya entén el català i el 80,4% el sap parlar. Entre les persones nascudes a l’estat espanyol el 91% entenen el català i el 63% poden parlar-ho. Entre les persones nascudes a l’estranger prop del 80% diuen que poden entendre’l, el 50,5% el poden parlar.
Amb aquestes dades a la mà constatem que la gran majoria de la població catalana entén el català i més de la meitat poden parlar-lo, sigui quin sigui el lloc de naixement o la llengua materna del parlant. Per tant, el problema de salut del català no està en el coneixement de la llengua sinó en el seu ús.
És molt important que prenguem consciència del perjudici que causa a l’ús del català actituds tan habituals com la de canviar de llengua quan algú ens parla en castellà o, el que és pitjor, la d’iniciar la conversa en castellà quan creiem, sigui per l’accent o els trets físics, que el nostre interlocutor no és nascut a Catalunya.
Segons un informe de Plataforma per la Llengua 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà. A més, a l’hora d’explicar els motius d’aquesta conducta, el 43,5% afirma que canvia de llengua “per respecte” o “per educació”. Com a segona causa i amb un percentatge molt inferior, el 16,3% opta per respondre en castellà perquè creu que potser no serà entès si es manté en català.
Amb aquesta actitud estem enviant un missatge clar que el català és una llengua inútil que no serveix per a res i que no cal aprendre-la perquè amb el castellà ja en tenim prou per anar a tot arreu. Però, a més, és una actitud discriminatòria i carregada de prejudicis. M’he trobat moltes vegades persones nouvingudes que estudien català i es queixen que ningú no els parla mai en català fora del centre educatiu, que els discriminen lingüísticament per raó del seu lloc d’origen i senten que l’esforç no val la pena. Estudien català, però després no tenen amb qui practicar-lo i han de demanar als seus interlocutors que no canviïn de llengua. Una llengua que no s’utilitza és una llengua morta condemnada a desaparèixer.
La llengua té un immens potencial integrador. Si l’ús del català et converteix en un més de la societat catalana, té sentit invertir-hi temps i esforç per aprendre’l, i també té sentit parlar-lo als fills, si no, no cal esmerçar-hi esforços.
És evident que el paper de les institucions per la preservació del català és cabdal, però és imprescindible que els parlants també prenguem consciència que els nostres hàbits lingüístics són claus i que el simple gest quotidià de no canviar de llengua d’entrada contribueix, i molt, en la supervivència de la llengua.
La imatge de l’entrada és propietat d’Òmnium Cultural
