per Emili Amargant Parnau
X
Parlem d’Esteve Nonell i Mas, caputxi (1846-1918). Pare Francesc d’Argentona
Primers anys
“Als trenta y un de Maig de mil vuit cents cuaranta sis en las Fonts Baptismals de la Yglesia Parroq. de St. Julia de Argentona Bat. y Prova. de Barna per mi lo baix firmat Vicari de la mateixa fou batejat Esteva, Joseph, Fernando, nat lo dia antes, fill llegm. y nat. de Salvador Nonell espardenyer y de Quiteria Mas conj. nats y habts. de la pnt. Parroqa. essent sos abis paternos Joan Nonell sabater de esta y Petronilla Grifolla conj. de Sta. Maria de Collsabadell del pnt. Bat; y los maternos Miquel Mas espardenyer y Eulalia Roca conj. de Granollers. Foren padrins Esteva Camps sistaller nat. de Granollers y habt. de Mataró y Maria Gracia Asbrach muller de Joseph Nonell nat. de Tordera y habt. de Argentona.
Ita est
Anton Canudas Pbre. Vicari”
Quan Esteve tenia tretze anys, el seu germà Joan se’n va anar a fer el noviciat a Sabadell i el seu germà Jaume, a Balaguer. És probable que la seva germana Jacinta hagués ingressat en algun convent de monges. Fins ara, no ho hem pogut determinar. Si resseguir la trajectòria dels eclesiàstics mascles ja costa Déu i ajut, apropar-se a la de les religioses és descoratjador.
Els ordes masculins, en general, tenen arxius on guarden amb rigor i pulcritud una gran part de la documentació que generen els seus establiments. Hi ha llacunes, tal com s’ha vist en el cas dels monjos escolapis i jesuïtes, i com es veurà més endavant en el cas dels caputxins. El segle XIX va ser força convuls per als eclesiàstics. Una època d’exclaustracions, amb les seves corresponents diàspores, que comportà, entre moltes altres coses, la pèrdua, parcial o total, de paperassa. Malgrat tot, però, hi ha uns camins lògics d’investigació que, a la llarga, donen algun resultat positiu.
En el cas de les religioses, no. En els anys en què estem situats, quan entraven en un convent es perdia el fil de la seva vida. A partir d’aquell instant, el laberint és inextricable. La meva primera suposició és que les germanes Nonell i Mas ingressessin a la comunitat de les clarisses caputxines de Mataró. La telefonada va ser patètica. La religiosa que em va atendre sordejava i parlava més aviat de pressa i amb accent sud americà. Ella no em sentia i jo, a vegades, no acabava d’entendre el que em responia: per la seva dicció i perquè les seves rèpliques, sovint, no tenien res a veure amb el que li havia preguntat.
Vaig decidir consultar fra Valentí Serra que, de mica en mica, s’anà convertint en el meu mentor. En el meu oracle, més aviat.
“Bon dia fra Valentí. Fa dies em vaig posar en contacte amb vostè per demanar-li informació sobre Francesc d’Argentona. Ho recorda?
“Francesc d’Argentona, tenia dos germans: Jaume (jesuïta) i Gliceri (escolapi). També tenia tres germanes que van ser religioses, probablement en el convent de Mataró que acollia les clarisses caputxines. M’ha estat molt difícil contactar amb alguna germana de la congregació i, quan ho he aconseguit, no m’ha sabut donar cap informació sobre els arxius de la comunitat. Vostè em pot donar un cop de mà? Perdoni el meu desconeixement però, tenen alguna cosa a veure les germanes clarisses caputxines amb el seu orde?
Amb tot l’agraïment del món.”
Al cap de, només, dues hores i catorze minuts em va respondre:
“El 2002 vaig publicar un estudi sobre les clarisses-caputxines a Catalunya i Mallorca, però no recordo que hi hagués cap professa de la família Nonell al monestir de Mataró. Caldria mirar les “exploracions de voluntat” a l’arxiu de l’arquebisbat i veure a quin monestir professaren dites religioses, o no, perquè em penso que el llibre de vesticions de la comunitat mataronina es perdé per la Guerra Civil.
“En tot cas doneu un esguard al llibre que us cito més amunt per si, en la relació de fonts, us pot orientar en la recerca (el llibre és a la biblioteca de les caputxines de Mataró).
Bona tasca, amb pau i bé.”
Vaig tornar a parlar amb la congregació mataronina. Amb la mateixa germana. Deu ser la telefonista. La vaig reconèixer tant pel seu accent com per la seva sordesa. Tots els meus veïns degueren sentir la conversa. Un diàleg estrany, podríem dir que de l’enfadós per les nombroses repeticions. Finalment vaig arribar a saber que l’arxivera general –o que tenia una funció similar que s’aproximava a aquesta qualificació– vivia a Saragossa i que “la hermana quizás le pueda decir alguna cosita”. No en sabia el nom, però tenia un número de telèfon que li semblava que era el del convent aragonès. Els tres primers números eren 9, 7 i 6. Ja era un bon començament. És un dels dos prefixos de Saragossa.
La telefonada va ser decebedora. “¿Y usted, por qué lo quiere saber?”;“¡Uy!, de esto hace mucho tiempo”; “¿Seguro que la sor de la que me habla era clarisa?”;“¿Quién le ha dado nuestro teléfono?”;“¿De qué provincia es Mataró?” Un silenci. Van passar un o dos àngels. Vaig insistir educadament, “¿Y usted no sabe quién me podría ayudar?”,“Ahorita mismo, no”.
Fra Valentí havia trigat dues hores i catorze minuts a respondre’m i orientar-me amb solvència i criteri.
La clau estava a les “exploracions de voluntat” o “llibre de vesticions”. La versió femenina del “vistióle para clérigo en Mataró”que reproduíem en el retrat biogràfic de Joan Nonell abans de ser el pare Gliceri.
Seguint les indicacions de fra Valentí, vaig anar a l’Arxiu Diocesà de l’Arquebisbat de Barcelona. “No tenim cap vestició d’hàbits de religioses del segle XIX.”Perduts? Cremats? Han existit alguna vegada? “Tenim les del segle XX, però.”
M’indiquen que hi ha una possible manera de localitzar les religioses Nonell. “Vol molta paciència, molta sort i no li podem garantir cap resultat.”És la següent: cada ics nombre d’anys, “les parròquies havien de fer un inventari de les seves pertinences materials i de totes les associacions humanes que tenien aixoplugades sota el seu capell”.Dins de les associacions humanes, hi havia les de caràcter seglar –confraries, devotes del Sagrat Cor, filles de Maria, etc.– i també les genuïnament religioses: seminaris, convents i escoles. Els inventaris de béns són d’un gran interès i il·lustren sobre la infinita riquesa de l’església. A l’interior del temples i altres immobles, s’hi recompten patenes, canelobres, calzes i custòdies d’or; quadres i tapissos; mobiliari i vestimenta; retaules i imatges; instruments musicals i de culte, etc. De portes enfora, els terrenys i cases de titularitat eclesial. Un bé de Déu de patrimoni! El que interessava, però, era mirar-se els inventaris de gairebé tot el segle XIX i poble per poble, localitzar-hi els convents o les escoles de monges i –quan n’hi hagués– esperar que aquests establiments haguessin tingut el detall de relacionar els seus membres. Entre els noms, s’hauria d’anar a l’apartat “en el siglo” i buscar-hi els cognoms Nonell i Mas. Vol dir localitzar-les pel seu nom de pila baptismal abans que Jacinta, Maria, Concepció, Paula o Teresa, haguessin adoptat el seu nom eclesiàstic.
Vaig resseguir tots els inventaris de les parròquies del Maresme efectuats entre 1845 i 1890. Moltes escoles i convents sense relació de docents i ocupants i en els casos més ben documentats, cap Nonell i Mas. En el retrat biogràfic del pare Gliceri escrivia: “tres monges de les quals no he pogut saber el seu itinerari vital. De moment, deixo l’afer de les germanes al bany maria, però és un projecte francament interessant i que mereixeria acabar de cuinar-se.” Avanço que “vol molta paciència, molta sort i no li podem garantir cap resultat”. A Catalunya hi ha moltes parròquies. I a més, pot ser que marxessin a qualsevol província espanyola. Saragossa, per exemple. O qui sap si se’n van anar a les missions.
Deixem constància, per si calia, que les dones religioses del segle XIX van ser víctimes d’una discriminació totalment injusta i injustificada. O sigui, les dones en general van continuar sent menystingudes tant pel món civil com per l’eclesiàstic.
Tornem a Esteve Nonell i Mas. En el capítol quart explicava la meva conversa amb fra Valentí. Abans del pau i bé de consuetud, m’havia dit:
“Digueu-me el vostre correu electrònic i us n’enviaré una nota biogràfica.”
L’endemà, quan vaig engegar l’ordinador, ja m’hi esperava. És aquesta:
“Us envio una breu nota biogràfica que us he redactat. Espero que us sigui d’utilitat (no sé si els caputxins de Lió, Tolosa de Llenguadoc o Roma en tindran documentació).
“Francesc d’Argentona (Argentona, 1846 – Lió, 1918). Nom de religiós del caputxí Esteve Nonell. Nascut a Argentona el 1846. Durant la supressió de la vida religiosa a Espanya ingressà l’any 1862 als caputxins de la província francesa de Tolosa de Llenguadoc i el 1874 fou enviat a la missió d’Aden, on féu de viceprefecte apostòlic. Retornat a França, assistí pastoralment la colònia d’emigrants espanyols a les mines de Saint-Étienne, prop de Lió. Morí l’any 1918.”
Vet aquí el motiu de l’absència del pare Francesc al Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Per circumstàncies polítiques es va convertir en un francès d’adopció.
Què es pot dir dels seus primers setze anys de vida? Que vivia a Argentona, on avui hi ha el número 96 del carrer Gran, ocupat per un bloc de pisos. Aleshores era una casa humil on va veure néixer les seves germanes Maria, Concepció i Paula.
Quan en tenia dotze, la seva família va traslladar-se d’Argentona a Mataró. Al cap d’un any, s’acomiadà dels seus germans Joan i Jaume, que marxaren al seminari amb pocs mesos de diferència. Al cap de dos anys, va donar la benvinguda a una bessonada: Teresa i Josep de Calassanç. Els setze ja els va celebrar a Tolosa.
En el seu cas, també ens hem de fer les inevitables preguntes: quina va ser la seva trajectòria escolar?; a quines escoles va anar?; va ser present a les vesticions de la seva germana Jacinta –suposant que professés?; va viure el moment del vistióle para clérigo dels seus germans Joan i Jaume?; era escolà i va assistir a la cerimònia del bateig de Teresa i Josep de Calassanç?; mostrava inclinacions religioses, de petit?, jugava a fer altars i recitava fragments de la missa en llatí?; per què l’orde dels caputxins?; si el seu germà Joan tenia una flaca per Gliceri Landriani, potser ell la tenia per sant Francesc d’Assís? No es pot escriure ni una ratlla ben fonamentada de tot aquest temps.
Haurem de començar a partir de 1862. Fra Valentí escriu “durant la supressió de la vida religiosa a Espanya”. És una manera molt elegant de definir l’exclaustració: la supressió dels ordes monàstics d’un país ordenada pel poder polític. Les corts espanyoles entre 1836 i 1837 van suprimir totes les cases religioses masculines, excepte els escolapis. Els caputxins no tornarien fins a les acaballes del segle. A la pàgina 337 del llibre Els framenors caputxins a la Catalunya del segle XIX. Represa conventual, exclaustració i restauració (1814-1900), hi podem llegir: “Algunes vocacions a la vida caputxina, en aquests anys d’exclaustració (ultra les que professaren a Guatemala o bé aBaiona) van ingressar també a les províncies de França o Itàlia; com és, per exemple, el cas dels PP. Francesc d’Argentona i Juvenal de Tortosa, que ingressaren a la Província de Tolosa i que, acabada la formació, foren enviats com a missioners a Aden.”L’autor d’aquest volum, fra Valentí. Hi ha algun estudi similar de qualsevol dels múltiples ordes femenins que han operat a la península ibèrica? No. I hi aposto dos contra un.
De Stéphane a François
Calia posar-se en contacte amb la casa dels caputxins de Tolosa.
Les telefonades van ser inútils. Ningú despenjava. Els correus electrònics m’eren tornats de manera sistemàtica. Finalment vaig trobar una notícia de la “Diocèse de Tolouse”.
“Adeu als caputxins de Tolosa.
A la parròquia de l’Esperit Sant, el diumenge 6 de setembre de 2015, la missa dominical […] ha servit per dir adeu als frares caputxins de Tolosa. L’ocasió per recordar que la comunitat ha estat molt present en la vida tolosana: segur que hom pensa en el convent de les Carmes, on reposen les restes del pare Marie-Antoine de Lavaur, ‘el Sant de Tolosa’ […] La missa ha servit també per recordar que Tolosa ha estat el punt de partida de nombrosos missioners, principalment al Canadà, a l’Àfrica central, a Etiòpia, al Txad […]”
La notícia ens informa que els caputxins havien arribat a la Ciutat Rosa l’any 1585. Comenta –amb un to veritablement emotiu– que “a casa nostra, a Tolosa, nosaltres sempre recordarem les fesomies de fra Antonin, fra Marc, fra Laurent… i del seu suport a tot aquell que coneixien. Els ho agraïm fervorosament. Avui, si la fraternitat tanca les seves portes, és perquè els caputxins ja són grans i no hi ha vocacions. Els frares, doncs, han estat acollits per altres fraternitats, dins de les quals el seu carisma encara podrà continuar sent d’utilitat a l’orde”.
Aquest era el punt i final de tres-cents trenta anys de presència caputxina a Tolosa. Més de tres segles d’història que havien anat escrivint tots els germans que havia albergat la congregació o, tal com l’anomena el cronista, la fraternitat. Entre ells, Esteve Nonell i Mas.
Calia adreçar-se a l’arxiu general dels caputxins. A París. Ho vaig fer un 19 de juny. En síntesi la demanda era: què em podeu dir del pare Nonell?
Al cap d’una setmana: “Voici les quelques informations que nous pouvons trouver aux archives conservées à Paris (…) Il s’agit essentiellement de son parcours religieux:
Nom civil : Stéphane Nonell
Né le 30 mai 1846, à Argentona (Espagne)
Vêture (prise d’habit) chez les frères capucins: 07/12/1868
Voeux simples: 08/12/1869
Voeux définitifs: 08/12/1872
Ordination sacerdotale: 23/12/1871
Missionnaire vice-préfet d’Aden (années 1880-1887)
Décédé le 03/11/1918. Sépulture à Lyon.”
I continuava: “Pel que fa als arxius de les missions d’Aden, Somàlia i Etiòpia corresponents a aquest període (finals del segle XIX – inicis del segle XX), ja fa unes quantes dècades que es van enviar a la Cúria General de Roma.”
Roma! Havia tocat sostre, fet el cim. Roma no fallaria! Només el nom de la institució ja impressionava:
“Istituto Storico Collegio S. Lorenzo da Brindisi
Circ. Occ. Nº 6850 GRA Km 65.050
00163 Roma”
La meva amable informadora parisenca acabava el correu amb una fórmula de politesse genuïnament francesa: “Tots els nostres desitjos d’èxit en la vostra recerca, Anne Le Bastard.”
Envio un correu a Roma. El 29 de juny a les 11.48 hores. Estic convençut que en menys de dues hores i catorze minuts tindré una resposta de la cúria romana. Un acusament de recepció, com a mínim. El nom de la institució, per si mateix, ja traspua rigor, solvència i eficàcia.
Allà on hi diu “Assumpte” hi escric: “Padre Francisco Nonell Mas (1846-1918)”.
“Estoy buscando información del Padre Francisco Nonell Mas, nacido en Argentona (España) y fallecido en Lyon (Francia). Estuvo treinta años en la misión de Aden. Los ‘Archives de l’Ordre des Frères Mineurs Capucins de France’ me indican que la documentación sobre las misiones de Adén, Etiopía y Somalia fueron enviadas a ‘la Curie Générale’ de Roma. ¿Me pueden ustedes ayudar?”
M’haig d’esperar fins al dia 1 de juliol, a les 12.19 hores.
“Recibimos su correo electrónico con fecha 29.06.2019 a través de nuestro Instituto Histórico de los Capuchinos. De acuerdo con las reglas de este Archivo General, necesitamos saber:
- Quién es Ud.: un estudiante, un investigador, un professor, etc.?
- Las razones de su investigación: si la investigación sobre el Padre Franciscus ab Argentona se la ha encargado un instituto o es su iniciativa personal, y para qué propósito (publicación, etc.).
Además, seguramente sería útil saber qué tipo de ayuda está solicitando con su simple pregunta “¿Me pueden ayudar?”. Si solicita recibir información más profunda, sobre su actividad misionera.
Cordialmente,
Dr. Patrizia Morelli
Archivio Generale Cappuccini. Biblioteca Centrale Cappuccini.”
Se’m podrà dir que tinc la pell molt fina, però el to de la resposta em sembla un pèl inquisitorial. Sembla que la Dr. Patrizia Morelli m’estigui fent un tercer grau. Tant se val, però.
Primer em rumio bé les respostes. No voldria pas que em renyés.
“Qui soc jo?” Entre les opcions que em dona, soc un etc.; però per simplificar i no embolicar més la troca, li diré que soc historiador. “Per què investigo?” Optaré per una resposta que ensaboni: s’ha de posar en valor –que diuen ara– els prohoms locals i més si l’Ajuntament dona suport a aquesta mena d’iniciatives. Són petites mentides pietoses que no fan cap mal a ningú. Pecats venials.
El comentari de la Dr. Morelli al “¿Me pueden ayudar?” és punyent. La resposta he procurat que estigui a l’alçada i que, a més, sigui clara i precisa. Pot semblar que l’he collada, però el que li demano és el que em cal per poder continuar el retrat biogràfic del pare Francesc d’Argentona.
El primer de juliol a les set tocades li escric:
“Buenas tardes.
Muchas gracias por su inmediata respuesta.
Le contesto a sus preguntas: 1. Mi nombre es Emili Amargant. Soy historiador y estoy trabajando en un libro biográfico sobre los hermanos Nonell; Joan, escolapio; Jaume, jesuita; Francesc, capuchino. 2. La razón de la investigación es que los tres eclesiásticos nacieron en mi localidad donde son totalmente desconocidos. El destino final de la investigación será su publicación para darles el relieve que en su día tuvo su actividad cultural y misionera.
“¿Me pueden ayudar? Desearía recibir información biográfica/misionera. ¿En qué periodo estuvo en el Yemen en general y en Adén en particular? ¿Cúal era su cometido? ¿Existe alguna publicación que lo recoja? ¿Existen fotografías? ¿Se han conservado sus documentos privados: cartas, artículos, diario…? Cuando abandonó Adén, su destino fue Toulouse y su misión adoctrinar a mineros españoles. ¿Disponen de documentación al respecto? Si ustedes no disponen de documentación sobre este periodo, ¿a quién puedo acudir?
Muchas gracias por su colaboración.”
A partir d’aquí, el silenci administratiu.
Al cap de dos mesos (30 d’agost) vaig tenir la gosadia d’insistir.
“Con fecha 1 de julio, les envié un correo electrónico donde exponía los motivos por los cuales solicitaba información sobre el Padre Francisco Nonell Mas (Francisco de Argentona), así como el tipo de ayuda que esperaba recibir de ustedes.
A dia de hoy, no he recibido ninguna respuesta.
¿No disponen de la información que les solicito? ¿No pueden facilitármela?
Reciban un cordial saludo.”
El silenci administratiu -2024-encara continua.
He estat a l’arxiu dels escolapis i al dels jesuïtes de Barcelona i tot ha anat de primera. El pare Florensa i el pare Casanovas ho han resolt de primera. A l’arxidiòcesi he fet salat, però he tingut a les mans uns papers alternatius. Les consultes a fra Valentí tenen una resposta, gairebé, instantània. No he superat la prova d’accès a l’Archivio Generale Cappuccini?La Dr. Patrizia Morelli s’ha col·lapsat? De moment, continuem situats en un piano piano força alarmant. I la pregunta és: arribarem lontano?
Aden
Aquests darrers dies, ha fet una calor insofrible, asfixiant i atuïdora. Per la ràdio
i la televisió no paren de donar consells per evitar les inclemències caniculars. Unes consignes adreçades, especialment, a la gent gran o delicada: beure aigua sovint (ara en diuen hidratar-se), no sortir de casa i, si cal sortir-ne, no fer-ho al pic del migdia, etcètera. Hi ha pobles petits que han instal·lat aparells de megafonia i de forma periòdica van repetint les consignes. “Guardeu-vos de la calor” i tot seguit, un assistent social motivat, amb cadència de rosari, exhorta a no deixar anar el càntir, enclaustrar-se, o posar-se barret de palla. Tot un conjunt de recomanacions que són de primer curs de sentit comú. “Cosas veredes.”
Però avui, 27 de juliol del 2019, ha plogut a bots i barrals.
El carrer Gran gairebé baixava d’ample a ample. Hi hagué un temps que a les cases, en els laterals de les portes d’entrada, hi havia unes guies expresses per encabir-hi una fusta amb sacs a la base. Formaven un dic improvisat que evitava que l’aigua de la pluja entrés a l’interior de la casa.
Una mesura que aplicaven a consciència les cases baixes, aquelles que per accedir-hi calia baixar un o dos graons. La casa on va néixer Esteve Nonell –Can Mariagna– era d’aquestes.
Probablement, quan els germans Nonell eren petits havien viscut petites inundacions al taller i, a cuitacorrents, havien estibat el cànem damunt les taules i cadires.
“Aden 25 de agosto de 1880
[…] Aden es una roca espantosa, sin una brizna de hierba ni una gota de agua buena: (se bebe agua de mar destilada). El calor aquí es excesivo, sobre todo en junio y septiembre, que son las dos canículas. 35 grados es la temperatura constante noche y dia en un despacho muy fresco y muy bien ventilado.”
“Aden el 15 de enero de 1883
[…] Ahora estamos en invierno y el termómetro solo está a 30 grados a la sombra. No llueve nunca.”
Fragments de dues cartes d’Arthur Rimbaud als seus familiars. Prometo ser bueno: cartes completes. Ed. Barril&Barral. 2009.
Quantes vegades Esteve Nonell i Mas degué recordar aquells petits diluvis amb les seves inundacions casolanes!
L’any 1873, set anys abans que l’enfant terrible francès, el religiós argentoní va ser destinat al Iemen. A la missió catòlica de la península d’Aden. Un lloc amb un gran pedigrí bíblic: segons el profeta Ezequiel (segle VI aC) era on hi havia l’Edèn, aquell paradís terrenal on Déu havia modelat Adam.
Francesc d’Argentona, probablement va embarcar-se a Marsella, va creuar la Mediterrània i va entrar al mar Roig pel canal de Suez, una colossal obra d’enginyeria que s’havia inaugurat el 17 de novembre de 1869, tres setmanes abans dels seus vots simples. El seu germà Jaume, possiblement, hi veuria els designis de la Providència Divina. Si el jesuïta es va trasbalsar davant la illeta de Sânzao recordant Francesc Xavier, l’apòstol de l’Índia, què degué passar pel cap del seu germà petit en el moment d’endinsar-se en unes aigües de tanta ressonància bíblica? Va sentir el bramular del mar obert en canal per on transitava el poble jueu? La cridòria de l’exèrcit del faraó engolit pel tancament del passadís marítim? Els cants de la germana d’Aaron “I Maria, la profetessa, agafà el tamborí a la seva mà, i totes les dones sortiren darrere d’ella amb tamborins i amb danses […] Canteu a Jahvè, perquè ha triomfat gloriosament, ha llançat dins del mar el cavall i el seu cavaller”(Èxode, 15, 20-21). Parlem de l’Antic Testament. Dels temps de Jahvè, aquella deïtat tremebunda, venjativa i colèrica: el qui la fa, la paga; i no hi ha misericòrdies que ho atenuïn.
El pare Nonell duia en el sarró la paraula de l’Evangeli, i es proposava sembrar-la a les àrides terres del Iemen. Per ell, l’arrel quadrada de la suma de les paràboles, les benaurances, els sermons i l’exemple de Jesús de Natzaret eren dues paraules: pau i bé. El lema dels caputxins.
A diferència dels seus germans Joan i Jaume, Esteve no va anar a fer únicament treballs de docència a Aden. Hi va anar disposat a fer-hi tots els papers de l’auca. Al llarg del seu apostolat a la península iemenita, no va publicar cap llibre escolar de llatí, ni va compondre misses, ni rèquiems, ni cap Stabat Mater. Per descomptat, no va tenir ni estones ni biblioteques de consulta per convertir-se en hagiògraf. De vel·leïtats filològiques, no cal ni parlar-ne.
Si dels primers anys de la seva vida no en sabem res, dels seus inicis a la missió catòlica d’Aden, tampoc. No he pogut trobar cap document que hi faci referència: ni a Tolosa –per tancament–, ni a París –per haver-los enviat a la Cúria General de Roma–. Tenim dues fonts d’informació obertes. La primera és l’ambaixada del Iemen a Espanya (passeig de la Castellana, Madrid). No hi tinc cap esperança dipositada. Escoltar un “dudo que le pueda ayudar”és frustrant. No esperava un “cuente usted con ello”o allò tan madrileny del “faltaría más, caballero”. Però no, ni un complimentós “veré lo que puedo hacer”. “Dudo que le pueda ayudar”i “apaga y vámonos”.
I la font de Roma? Tampoc raja. Madame Anne Le Bastard, la meva amable informadora parisenca, després d’adreçar-me a l’Istituto StoricoSan Lorenzo da Brindisi, havia escrit “tots els nostres desitjos d’èxit en la vostra recerca”.Tal com ja he dit, ho vaig interpretar com una fórmula de politesse. Avui, al cap de dos anys, penso que la frase no és un compliment sinó una fina ironia. “Las fuentes se han secado, las azucenas ya estan marchitas”, cantava en Juanito Segarra.
Tot el que tenim és un fragment de carta de l’any 1883 i la notícia de Sadurní Ximenes, que hauríem de situar entre els anys 1894 i 1897.
Comencem pel fragment de carta. La cita fra Valentí Serra a Els framenors caputxins a la Catalunya del segle XIX. En el peu de pàgina número 117, hi podem llegir: “La Missió d’Adén, actualment Iemen de Sud, fou fundada pels religiosos servites l’any 1841. L’any 1847 es traspassà als frares caputxins, assolint una gran embranzida mercès als treballs i esforços del P. Juvenal de Tortosa (+Aden 1927), tal com ho explica el P. Francesc d’Argentona (+Lio 1918), llavors Vice-Prefecte de l’esmentada Missió: ‘El R.P. Juvenal, capuchino español, de Tortosa, quien por su desvelo, llegó a fundar, en Steamer Pomt, una de nuestras estaciones, capilla y casa para el misionero.’ (Carta de Francesc d’Argentona a Joaquim de Llavaneres (Adén, 25 de juny 1883); publicada a el Mens. Ser. Vol. I (1883-1884) p. 21-23). Sobre aquesta Missió, en general, Vg. Lexicon Capuccinum (Roma 1951).”
A la porta de Roma ja hi havia trucat, i al meu “Ave María Purísima”, ningú havia respost el “sin pecado concebida”.
Calia –una vegada més– adreçar-se a fra Valentí. El 15 de setembre a les 12.22 hores, li demano on puc trobar la carta sencera. Triga dues hores i quaranta-tres minuts a respondre’m. “L’original d’aquesta carta no crec que es conservi (l’hauria citat en escriure el llibre); amb tot, com veureu a la nota, el text de la carta, sortosament, fou publicada a El Mensajero Seráfico (Madrid 1883-1884) pp. 21-23. Bona tasca, amb pau i bé!”
El mateix dia, 15 de setembre de 2019, escric a El Mensajero Seráfico i els en demano una còpia. Amb aquesta missiva passarà el mateix que amb les enviades a Roma, a l’ambaixada del Iemen o amb totes les cartes que els apòstols van escriure als cristians de Corint o d’Efes: ningú les va respondre.
