per Emili Amargant Parnau
VI
Havien transcorregut trenta-vuit anys d’aquell “partió a Moya en 7 Enero de 1863”.
Quan va entrar al seminari, li degué semblar que tornava a tenir vint-i-un anys. Tot estava tal com ho havia deixat però amb quatre dècades més a sobre. Eren unes instal·lacions on no s’observava ni manca de cura, ni senyals de decrepitud, però, això sí, patien d’obsolescència.
Segons explica el pare Rossend Casallarch en el seu llibre Història de l’Escola Pia de Moià, l’any 1883 ja s’havia projectat alçar un nou pavelló d’aules. Una iniciativa que no va prosperar.
Ens hem d’imaginar que el pare Nonell arribà al col·legi investit de factòtum. I ell, que era un especialista en llatí, sabia que fac totum es pot traduir per “fes-ho tot” o, més familiarment, “fes mans i mànigues”. Aquesta era la seva missió, adequar l’escola a les necessitats que demanava el nou segle que s’acabava d’encetar. I per què ell, justament? La resposta ens la dona la seva Consueta sufragia. A Balaguer –recordem-ho– ja va ser secretari de la comunitat. A Cuba, al marge de la seva feina docent, va arribar a sotsdirector i director de les escoles on exercí i, a més a més, en va assumir les feines de les seves administracions.Del col·legi de Sarrià, en va ser superior; i després de renunciar al títol de vicerector, va prendre les regnes de la casa Modilianensi. Tenia un perfil adequadíssim.
Pel que hem vist doncs, sigui per obediència o per esperit de servei, ens trobem també davant d’un individu eficaç dels que, avui en dia, s’anomenen executius. Parlem d’aquells gestors que, quan envien els seus currículums a les empreses, no s’obliden mai d’omplir l’apartat de les aptituds personals amb frases com són ara “bona predisposició per al treball en equip”, “facilitat per dinamitzar grups humans”, “empàtic i amb dots de persuasió”, “esperit de lideratge” o “capacitat d’emprendre projectes i habilitat per a resoldre’ls”.
Quedem-nos amb la darrera frase d’autoalabança d’aquest repertori d’eslògans curriculars. El pare Nonell, era dels que anava per feina. Simplement. Hi ha una frase atribuïda a Napoleó Bonaparte que diu: “Quan vull que algun afer es solucioni, l’encarrego a una persona; quan vull que algun afer s’encalli, nomeno una comissió”.
L’escolapi argentoní tenia un afer entre mans que havia de desencallar i resoldre. I s’hi va encarar. Un dia va agafar la paperassa del projecte de 1883 –n’hi ha una part a l’arxivador definitiu “Moià”– i se’n va anar a la rectoria de la parròquia de Santa Maria a demanar col·laboració econòmica.
D’entrada, li va semblar que picava ferro fred. Va decidir utilitzar el seu vessant “empàtic i amb dots de persuasió” i va oferir un quid pro quo al mossèn: a canvi de la seva aportació monetària, els escolapis es comprometien a cedir el nou edifici cada diumenge a les Escoles Dominicals de la feligresia moianesa. El mossèn no va dir ni sí, ni no. Va dir que en parlaria amb alguns creients que tenien vara alta en els assumptes de la parròquia. Podríem dir que va nomenar una comissió i l’afer, s’encallà. Napoleó dixit. Tot va quedar en el terreny de les paraules i les bones intencions.
A diferència de l’edifici, que havia acusat de mala manera el pas del temps i ja no podia donar una òptima resposta a les necessitats actuals, el pare Nonell, al llarg dels anys, en lloc de a cada mudada perdre un llençol, havia guanyat en seguretat i convenciment. Dos atributs que, sumats al seu aplom de tota la vida, l’havien convertit en un home resolt i acabat, sempre segur de si mateix i de la rectitud dels seus propòsits i les seves accions. “Quan més un confia en si mateix, és quan més es veu dotat de virtut i saviesa”, diu una màxima que havia llegit moltes vegades a De senectute. Ell, que coneixia i admirava Ciceró, s’havia convertit en un paradigma de la sentència.
Mentre la comissió deliberava i el vent s’anava emportant les converses amb el rector de Santa Maria de Moià, el pare Nonell va trucar a la porta de la Diputació Provincial. El projecte va ser ben acollit i va ser dotat amb una important ajuda econòmica per tirar-lo endavant. Una subvenció, que en diem avui en dia. “L’esperit de lideratge” i la “facilitat per dinamitzar grups humans” van fer la resta. Amb les aportacions de molts particulars, es va materialitzar el vell projecte de 1883. El curs escolar 1903-1904 –al cap de vint anys– s’inauguraven les noves instal·lacions.
Faig un incís. Tal com comentava a l’inici del retrat literari, hi ha alguns moments on caldrà fer alguna hipòtesi amb alta probabilitat de certitud. Una ficció coherent i que mai perdi de vista la versemblança. Situem-nos en el moment de la benedicció de les noves aules. Un instant solemne de cants i salpasser. Que fàcil seria en aquest punt del retrat passar-se a l’hagiografia ensucrada! Que emotiu quedaria assegurar que el pare Nonell va parar l’altra galta i que cada diumenge va cedir les noves dependències a les Escoles Dominicals! No farem camp concessió a la mel. He pogut llegir la Crònica del trienni i no hi he trobat cap notícia sobre aquest hipotètic usdefruit. Quid pro quo. Cadascú a casa seva, i Déu en la de tots.
Al marge d’aquest episodi genuïnament immobiliari, del seu rectorat a Moià, val la pena ressenyar-ne tres notícies més. La primera és científica: posada en marxa d’un observatori meteorològic; la segona, de caràcter litúrgic: disseny d’un ritual per als neocombregants, i la tercera, farandulera: el pas per les noves aules de Wenceslau Ciuró.
Comencem per la meteorològica. A finals de 1865, el govern de l’Estat espanyol –regna Isabel II “la de los tristes destinos” i n’és primer ministre Leopoldo O’Donnell, duc de Tetuan– va voler crear una xarxa d’observatoris meteorològics amb l’objectiu final de millorar el rendiment de l’agricultura en el conjunt del país. Els escolapis “respongueren positivament” a la crida i en els col·legis on fou possible s’hi van instal·lar unes estacions que enregistraven tot un conjunt de variables: les tèrmiques, les pluviomètriques, les eòliques, etc. Els aparells ad hoc els va subvencionar un dels impulsors i mecenes de projecte, el filantrop Rafael Patxot i Jubert (1872-1962). A cada comunitat escolàpia hi havia un religiós que s’encarregava d’anotar les observacions diàries que, posteriorment, s’enviaven al centre estatal perquè les utilitzés. La recollida de dades a Catalunya es gestionava a través de la Granja Experimental que, aleshores, es trobava a Barcelona, allà on avui hi ha la plaça Francesc Macià. En el cas que ens ocupa, també eren publicades a la premsa moianesa de l’època. Aquestes observacions, que van començar l’any 1905, s’han mantingut fins al dia d’avui.
Continuem amb la notícia de caràcter litúrgic i parlem del sagrament de l’eucaristia i d’un ritual per als neocombregants que va concebre i instaurar el pare Nonell.
Abans, però, situem-nos en el paper que juguen els sagraments dins de la religió catòlica. A diferència d’altres branques del cristianisme, a l’església de Roma n’hi ha set; cinc de compliment obligatori (baptisme, confirmació, penitència, eucaristia i extremunció) i dos de caràcter facultatiu (ordre sacerdotal i matrimoni). Si llegiu qualsevol catecisme, veureu que presenten un ordre cronològic. El néixer i el bateig podríem considerar-los dos actes sinònims; quan es fa camí cap a l’edat de combregar és temps de confirmar-se. Després venen la penitència i l’eucaristia, que són simbiòtics i signifiquen l’admissió de ple dret a la comunitat de fidels. El pas definitiu, absolut i total. El pare Florensa em comenta:
—En el segle XIX i principis del vint, la primera comunió no revestia cap mena de transcendència. No se li donava ni gota d’importància.
I afegeix.
—El pare Nonell va entendre que era un fet que calia dotar de significació i solemnitat. Un moment que havia de quedar per sempre en el record dels neocombregants.
M’explica que, en aquells anys, als alumnes no se’ls dispensava el sagrament de l’eucaristia fins que tenien catorze anys. No li ho dic, però, fins a cert punt, em sembla lògic. S’ha de començar a tenir certa maduresa mental per entendre la fortíssima càrrega simbòlica inherent a l’eucaristia. Que avui en dia es rebi i festegi la primera comunió –que en molts casos també és la darrera– a set o vuit anys, gairebé es podria qualificar de frivolitat. En fi, doctors té la Santa Mare Església!
—L’any 1906, l’Escola Pia inicià la seva particular manera de revestir, amb la solemnitat adequada, l’entrada al sagrament de l’eucaristia. No perdem de vista que, en aquest acte, el neocombregant renova les promeses del baptisme.
El pare Nonell va orquestrar una mise en scène vehement i d’una gran càrrega mística. És aquesta: els col·legials que anaven a rebre el cos de Crist per primera vegada, sortien de l’aula en processó i amb un ciri encès a la mà. Al llarg del recorregut entre la classe i el temple, es generava una atmosfera subtil –gairebé màgica– fruit de la suma del candor dels alumnes, del trepig harmònic i quasi gregorià dels seus passos, de la titil·lació de les petites flames, dels núvols groguencs dels blens de les espelmes i de la suau i extasiant olor de la cera. Quan la devota processó entrava a l’església, se la rebia amb el cant del Laudate pueri.
Laudate, pueri Dominum
Laudate nomen Domini.
Sit nomen Domini benedictum,
Ex hoc nunc et usque in saeculum:
a solis ortu usque ad occasum,
laudabile nomen Domini…..
(“Lloeu, servents del Senyor/ lloeu el nom del Senyor./ Beneït sigui el nom del Senyor,/ ara i per sempre:/ de la sortida fins a la posta del sol,/ lloat sigui el nom del Senyor…”). Aquest himne està integrat per divuit versos. El moment havia de ser emotiu i vibrant. Si, a més, a l’església del seminari disposaven d’orgue per acompanyar-lo, caldria afegir-hi els qualificatius de magnètic i envoltant. De sentir la profunda joia de ser ovella d’un sol ramat i un sol pastor. (Jo 10, 11-18).
Un cop asseguts, es procedia a fer una exposició menor. És a dir, davant del copó sense l’hòstia, se’ls ponderava la dimensió espiritual del moment present i del compromís futur que adquirien.
I, sense més preàmbuls, començava la Santa Missa.
- In nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti.
- Ad Deum, qui laetificat iuventutem meam.
La cerimònia eucarística, per obra i gràcia de les innovacions del pare Nonell, s’havia convertit en alguna cosa més que un simple tràmit dominical. La comunitat apostòlica estava a punt d’investir una nova fornada de creients. D’acollir-los com a companys de viatge terrenal en el camí cap a la salvació eterna.
Es vivia una jornada molt transcendent i s’hi convivia. Un diumenge assenyalat que demanava les tres lectures. La dels profetes del poble d’Israel, la dels Fets dels Apòstols i la dels Evangelis.
Havia de ser una litúrgia de la paraula a mida, expressa per a l’ocasió.
Imaginem-ho. Per a la primera lectura, s’hauria escollit un fragment del Deuteronomi. El capítol 8, versicle 3. L’episodi del mannà. Aquell pa que davallava del cel i alimentava el poble hebreu en la seva diàspora. Malgrat la importància cabdal d’aquella menja com a aliment bàsic per la subsistència terrenal, diu el profeta: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.
- Sequentia sancti Evangelii, secundum Joannem.
- Gloria tibi, Domine.
Una tria possible és el fragment 6, 48-58. L’evangelista posa en boca de Jesús tota la càrrega simbòlica de la transsubstanciació. “Jo soc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà al desert i, amb tot, van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo soc el pa viu que ha baixat del cel; qui menja d’aquest pa viurà eternament (…)”.
—En aquella època no es feia homilia –m’informa el pare Florensa–. Després del Parenostre el celebrant pronunciava el que en deien un fervorín.
—Perdoneu, però sembla el nom d’un medicament dels que es tiren dins d’un got d’aigua i bull.
-Prou. De fet, en certa manera, l’objectiu del fervorín era provocar efervescència. Consistia en unes paraules que es deien abans de la comunió per entusiasmar i enfervorir els que anaven a combregar. Eren com una arenga.
—I es feien en català?
—A Moià, suposo que sí. No en tenim d’escrits com passa amb els sermons.
El més probable és que el celebrant fos el pare Nonell. Era la màxima autoritat del Seminari i el creador d’aquell nou misteri sacre que insuflava rigor, significació i espiritualitat a la primera vegada d’un acte cabdal en la vida dels cristians fidels a Roma.
Tal com s’ha anat veient, l’escolapi argentoní no era un home que improvisés. Segurament no va deixar el fervorín ni als capricis de les muses, ni als seus dots d’eloqüència. Degué bastir un discurs ben estructurat, intel·ligible i orientat a remarcar els efectes terapèutics per a l’ànima que comporta una bona comunió.
I, l’ofici continuava. Fluïa harmoniós, rítmic i ben sincronitzat, com un ballet. La seva coreografia ja no va presentar cap alteració respecte a la missa ordinària fins arribar a la benedicció amb el Santíssim. En el moment d’exposar-lo als fidels, es va cantar el solemne Te Deum que elevava la mística de l’instant fins al clímax. Una epifania.
El pare Nonell, gràcies a les seves dots de demiürg, havia creat un nou cerimonial escolapi: transformar un hàbit en una efemèride i un ritual litúrgic anual en un sentiment ecumènic perdurable en el record dels neocombregants.
—Has sentit a parlar de Wenceslau Ciuró? –em pregunta el pare Florensa.
—No.
De fet, no conec ningú que es digui Wenceslau.
El pare Florensa té ganes de parlar-ne. I no m’estranya!
—Era fill de Castellterçol i va entrar al col·legi de Moià l’any 1905.
Abans de la conversa que d’aquí una estona tindré amb el pare Florensa, si algú m’hagués tret a la conversa la vila de Castellterçol, hauria pensat en la Dansa (“dona’m la maneta nina / blanca i fina / d’englantina / bella flor…”); en el Ball del Ciri i en Prat de la Riba. A partir d’ara, si algú em treu a la conversa la vila de Castellterçol, pensaré en Wenceslau Ciuró i Sureda (1895-1978). La seva presència en la biografia del pare Nonell, és purament circumstancial. Podríem passar de llarg i ni parlar-ne. Però…
—Va ser un il·lusionista català de fama internacional –continua el pare Florensa–. Mentre era alumne de l’escola, va conèixer un germà operari que era un gran aficionat als jocs de mans i se li va desvetllar una grandíssima passió pel món de la màgia. Amb els anys, es va convertir en una figura més que reputada i va actuar per escenaris de tot el món.
—I va penjar els hàbits?
—No, no. Va continuar exercint com a religiós de l’orde.
Se’m fa difícil imaginar un pare escolapi, vestit de pare escolapi, exclamant “Señoras y señores; madames et monsieurs, ladies and gentlemen”en lloc de “Dominus vobiscum”; o “más difícil todavia”en lloc de “sursum corda”; o “allez hop”en lloc d’”amén”.
—També va escriure molts llibres de màgia que es van convertir en referència obligada per a tots els il·lusionistes.
Juegos de mano de bolsillo (quatre volums), Trucos de màgia, Ilusionismo de salón, La prestidigitación al alcance de todos i d’altres. Signava P. Wenceslau Ciuró.
Aquest eclesiàstic i mag, repeteixo, va ser circumstancial a la biografia del Pare Nonell, però per a mi s’acaba de convertir en un personatge irresistible. I més quan m’assabento que, en algunes de les seves actuacions, es vestia de xinès i adoptava el pseudònim de Ling-Kai-Fu. Em sembla, francament, insuperable.
—Aquests tractats de màgia –continua el pare Florensa– van ser traduïts a diversos idiomes.
Que un escolapi es converteixi en figura mundial de la màgia, surti a la televisió de l’època : Esta es su vida i 300 millones –diverses vegades– indica la seva fama i popularitat. Els lectors granadets, segur que amb aquesta informació, entenen que el pare Ciuró era una autèntica vedet. L’efemèride sorprèn. No la qualificarem d’inaudita, però en aquells temps semblava inusual, com a mínim.
Revisant la seva àmplia producció bibliogràfica, hi veig un títol de “rizando el rizo, distinguido público”: La ventriloquia. Este arte al alcance de todos. El va publicar l’any 1963. El pare Ciuró, a més a més de convertir-se en Ling-Kai-Fu, era ventríloc! Tenia com a company d’espectacle una marioneta anomenada Lluïset. Una criatura –vuit o nou anys– vestida de mariner que semblava que anés a fer la primera comunió. Portava un llaç molt ample al coll i una gorra de plat. Pel meu gust, tenia un rostre inquietant –com totes les marionetes– i un punt de perversitat. Què voleu que us digui.
Al marge del seu vessant faranduler, el pare Wenceslau i en Lluïset actuaven en col·legis escolapis. Feien representacions catequístiques per als alumnes més tendres, els futurs neocombregants.
—A veure, Lluïset, què és l’home? –preguntava el mag–.
—L’home és un ésser racional, compost d’ànima i cos.
—Molt bé, Lluïset! El dia de demà, quan per llei de vida l’home es mori, l’ànima també mor?
—No, senyor. Viu eternament!
—I per què, Lluïset?
—Perquè és espiritual.
Aquesta pràctica, que en el camp didàctic podia arribar a tenir el seu punt, probablement esgarrifava el pare Nonell.
Ell era un home de rituals ponderats i equànimes. De músiques de baixa intensitat que servissin per embolicar els grans moments de les celebracions eucarístiques i per accentuar la transcendència de la paraula divina. D’emfasitzar els punts àlgids de la biografia religiosa dels fidels per la via d’unes teatralitats sense efectismes, mesurades i cenyides a l’atmosfera sagramental de l’instant. Res d’histrionismes. Els comportaments, adequats i rigorosos amb el pensament i el tarannà eclesial. La serietat en l’exercici de l’apostolat, absoluta i total. El tranc dels qui porten hàbit, ha de ser estricte i contingut. De mundanitats, ni parlar-ne.
Ling-Kai-Fu –nat Wenceslau Ciuró– als seus ulls no devia ser l’Anticrist, però segur que no arribava a comprendre la seva flaca pel món de la bohèmia. Un cosmos estrafolari i rocambolesc on el pare Gliceri –nat Joan– suposava que hi vivien els tres enemics de l’ànima: el món, el dimoni i la carn.
—Els camins del Senyor són inescrutables, d’acord! Però, tant? –devia preguntar-se–.
L’any 1909, el fill de l’espardenyer deixa la rectoria de Moià i torna a Mataró. En Wences –que li deien els companys– ja vesteix l’hàbit de l’ordre de Calassanç. L’escolapi, llatinista i músic, té seixanta-vuit anys. El novici, prestidigitador, mag i ventríloc, catorze.
Som en el temps crepuscular de l’existència de Joan Nonell i Mas. Li queden dotze anys de vida. A la seva consueta, hi podem llegir: “Retirat a Mataró, va portar una vida plàcida dedicat a la meditació pietosa i a la confessió dels infants, formant les ànimes dels petits cap a la pietat. Sempre orientat a Déu, transitava el camí de la perfecció fins a tal punt que ràpidament les seves bones obres es van convertir en un exemple per a tothom, escampant per tot arreu la seva virtut”.
Deixant de banda el panegíric i entrant en el seu univers més personal i recòndit, en les seves vivències i records terrenals, en el seu pas estrictament humà per aquest món, ens hauríem de preguntar: va triar-lo ell el seu darrer destí?; volia tornar a la seva pàtria d’infant?; va anar alguna vegada a Argentona?; si s’apropava a la platja: sentia nostàlgia de Puerto Príncipe i Guanabacoa?; va tornar a la basílica de Santa Maria per escoltar la Missa de les Santes? Abans era un esqueix que es podia trasplantar a qualsevol banda i hi sobrevivia, però ara, Joan Nonell i Mas és gran. És un home vell, que s’estova.
EPÍLEG
El Nadal de 1917 a l’Escola Pia de Mataró, s’hi celebrà el típic festival de vacances. Hi van assistir uns dos-cents alumnes. Van fer ple. A la primera part hi va actuar una coral de la casa i s’hi va representar una petita peça teatral a l’entorn de l’adveniment de l’infant Jesús.
A la segona part, hi va actuar una jove promesa de la màgia, l’il·lusionisme i la ventrilòquia.
—Amb tots vosaltres, directament des de Moià, el pare Wenceslau Ciuró!
Al cap de vuit anys, el tornava a tenir davant seu.
Ho sabia? Era ell qui l’havia fet venir? Els escolapis mataronins li van voler donar una sorpresa? Va ser casualitat?
El futur Ling-Kai-Fu va començar fent exhibicions de tota mena amb les cartes; va nuar i desnuar cordes, les va tallar a trossos i –només bufant-les- les va tornar a unir… Al pare Nonell se li negaven els ulls. Emocionat i tou.
El deliri de la concurrència va arribar amb l’aparició d’en Lluïset.
—A veure, Lluïset, saluda al públic –el pare Wenceslau–.
—Bona nit amics meus–en Lluïset–.
—Bona nit, Lluïset –el públic–.
—Una pregunta, Lluïset: com es diu el Fill de Déu fet home?
—Ara… ara… ara no me’n recordo.
—Buscarem algú que t’ajudi. Vós, pare Gliceri, li podeu dir la primera lletra del nom de la divina criatura?
—La jota, Lluïset –i la veu li va tremolar–.
—Ah, sí. Joan!
—No. Joan, no! –va exclamar el pare Nonell rient com un infant.
Al cap de quatre anys, el seu obituari ens diu que: “Anhelava ardentment l’hora de dissoldre’s i estar en Crist. Tan vehement era el seu desig que va patir una repentina apoplexia i amb els sentits molt debilitats, se li va proporcionar la sacra unció (…) acompanyat de les pregàries de tots, l’ànima del nostre Gliceri es va lliurar al Salvador el dia 22 de gener de 1921, a l’edat de vuitanta anys, i als seixanta-un de la vera religió”.
Mig segle després, la diada de Sant Jordi, moria el pare Wenceslau Ciuró. Mai a cap enterrament hi havia hagut –i probablement no hi haurà mai– la quantitat d’il·lusionistes amb capa, barret de copa alta i bastó que es van concentrar aquell dia de llibres i roses a l’esplanada del cementiri.
Tot d’un plegat, els mags es van llevar els barrets i centenars de coloms blancs en van sortir diligents i veloços enlairant-se cel enllà.
