per Emili Amargant
El dissabte 13 d’octubre de 1906, es va celebrar a Barcelona la sessió inaugural del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Hi van assistir més de tres mil participants. Durant sis dies, s’hi van escoltar ponències i comunicacions que tenien com a objectiu final orientar els estudis sobre la llengua de Catalunya, redactar-ne una gramàtica i situar-la en el mateix pla que qualsevol idioma consolidat. En aquest sentit, i a la manera de síntesi, cal recordar el títol de l’aportació que hi presentà Enric Prat de la Riba: Importància de la llengua dins del concepte de la nacionalitat. Per altra banda, el lema del simpòsium deixava ben clar quina era la seva finalitat última. L’eslògan del congrés, “Aixeca’t i parla”, és inequívocament al·legòric: tothom ha sentit parlar de Llàtzer. Vol dir, més o menys, surt del marasme al qual t’han sotmès i retorna al teu antic vigor, a la teva històrica activitat, a la vida.
En aquest dia tan tanscendent i significatiu, a La Veu de Catalunya s’hi publicava un escrit del pare Jaume Nonell. Al text en qüestió, el precedia el seu retrat i el tancava la seva signatura autògrafa. S’intitulava, Un xic d’història contemporània i contenia quatre records del seu autor que tenien com a denominador comú la seva ideologia catòlica i el seu vincle amb la catalanitat. Un binomi que es pot resumir amb la coneguda frase “Catalunya serà cristiana o no serà” de Torras i Bages. Un eclesiàstic amb rang de bisbe i coetani seu.
L’article és conjuntural de totes totes. Una velada (o potser manifesta) postulació per ser admès a la gran causa que s’estava dilucidant a Barcelona i que, presidida per mossèn Antoni M. Alcover, comptava amb la presència destacada d’eminents especialistes i, sobretot, amb la de Pompeu Fabra que al cap de sis anys publicaria la seva gramàtica de la llengua catalana. D’aleshores ençà, el vademècum ortogràfic i sintàctic.
La primera de les quatre visites al seu passat és aquesta:
«Era un dia de l’any 1850 o 1851, no me’n recòrdo be: jò no tenia més de sis o sèt anys. La mare, santa dóna (Deu la haja perdonada), em crida y em diu: “Mira, Jaume, si fas fòrça bondat, per la fira’t compraré un ‘Eczercici del Cristiá’. Prou en tenia jò ganes de merèxel; però més en tenia ella de donármel. Jò que li dig, y d’axó si que me’n recordo ben be: “Està dit; però ha de ser en català y enquadernat en pasta”. Aixís vàrem quedar. Ja o crèg si en vatj fer de bondat als ulls de la mare. Ve la fira: ca havia de faltar el llibre: ben bonic qu’era y escrit en bón catalá.»
D’entrada, aquest record d’infantesa ens permet escoltar la veu del seu autor. Com ens l’hauria explicat en una conversa normal i amistosa. També ens permet veure quin tipus de català ortogràfic emprava i, per extensió, defensava en el seu vessant de filòleg.
Llegir-ho avui, al cap d’un segle i escaig de la seva publicació, trasbalsa. Veure, per exemple, com vertebra gràficament el so de la lletra ics, ajuntant una ce i una zeta (“eczercici”) fa posar la pell de gallina; la conjugació perifràstica no li va a la saga: “vatj fer” o, més endavant del text, “vatj havèr” amb la incorporació d’un accent greu a la lletra e per postres, tampoc deixa del tot indiferent. Estem davant d’una forma d’escriptura que pertany a una concepció global de la llengua catalana força allunyada de la que dissenyarà Pompeu Fabra. L’apòstrof entre el que i la primera persona del singular de l’imperfet del verb ser, també fa mal d’ulls. “Ben bonic qu’era y escrit en bón catalá”. La conjunció amb i grega o l’accent agut a “bón” o a “catalá”, també provoca una certa esgarrifança.
Parlem d’un temps en el qual, insistim-hi, el català escrit s’estava reconstruint o, per ser més precisos, normativitzant i hi havia un bon nombre de militants de les lletres que hi volien posar-hi la seva cullerada. Parlem de filòlegs de pedigrí amb criteris tradicionals o sui generis; de lingüistes amb coneixements exhaustius i ben connectats a la noves orientacions de la ciència que estudia el llenguatge humà; de diletants amb ínfules o de simples aficionats amb bona voluntat i un punt de fe en la ciència infusa. A quin grup pertanyia el pare Nonell? Ja en parlarem més endavant. De moment, centrem-nos en un dels seus records més allunyats en el temps: la voluntat de posseir un llibre doctrinal anomenat Eczercici del Cristiá.
S’ha especulat i es continua especulant molt amb els records. Moltes vegades no sabem si un fet que guarda la nostra memòria s’hi va quedar a viure en el moment de produir-se (real) o s’hi va instal·lar després a còpia de sentir-lo explicar a amics i parents (induït). El camp de la memòria és un terreny abonat per sembrar-hi tota mena de teories o elucubracions. Sembla que l’actual psicologia s’ha instal·lat en un argumentari que, traslladat a exemple pràctic, seria aquest: la memòria no és un video que grava imatges, les guarda i quan fem una evocació, s’endinsa en els magatzems de la retentiva, busca el prestatge i en despenja la filmació. Per l’actual psicologia, els records es modifiquen. Cada vegada que se’ls demana que apareguin, són susceptibles de patir alguna transformació. Quan expliquem un fet autobiogràfic, no el modifiquem en funció de l’auditori o de l’estat d’ànim del moment? L’argumentari afirma que el proper cop que el convoquem se’ns presentarà tal com el vam reviure la darrera vegada que el vam visionar. Tenim memòria falsa? Chi lo sa. Només he pretès divulgar una línia de pensament científic que en argot informàtic es formularia, més o menys, així: la darrera còpia del document destrueixla penúltima i així fins a l’origen.
Acollint-nos a aquest supòsit, en el record del pare Nonell hi trobaríem un parell de modificacions sobre el seu original primigeni i impol·lut.
“Mira, Jaume, si fas força bondat, per la fira’t compraré…”
Per als argentonins, el concepte de “fira” va associat a la roda, a parades de xurros, etc. Tot un conjunt d’atraccions vinculades a la Festa Major. La fira no és un dia assenyalat en el calendari local, és una activitat consubstancial als actes de Sant Domènec o Sant Julià. Per als mataronins, sí. Cada dilluns de Pasqua Granada, és un dia assenyalat i tan rellevant com el 27 de juliol, onomàstica de les dues santes cristianes ilurenques Juliana i Semproniana. El “per la fira’t compraré”, voldria dir que la família Nonell i Mas ja vivia a Mataró.
“Era un dia de l’any 1850 o 1851, no me’n recordo be…”
Si heu llegit el retrat literari del seu germà Joan –més endavant Gliceri-, potser tindreu present que el trasllat d’Argentona a la capital del Maresme, el van fer entre 1854 i 1857. O sigui, entre el naixement de la Paula i els bessons Teresa i Josep de Calassanç. Vol dir que el futur jesuïta, com a mínim, tenia deu anys. Una edat en què ja devia haver après a llegir. Es fa difícil imaginar que, per més llumenera que fos, als sis anys ja pogués empassar-se l’Eczercici del Cristiá, un llibre doctrinal “per encomenarse à Dèu, y tenir un rato de oració tots los dies de la semmana”.
“Està dit; però ha de ser en catalá y enquadernat en pasta.”
Jaume Nonell és capritxós. No es conforma amb un llibre d’aparença feble i senzilla, d’enquadernació en rústica (tapa tova). El vol en cartoné que té més prestància… però que també és més car. Considerant que en el moment de fer la comanda a casa seva són nou de colla i han de fer mans i mànegues per bufar cullera, trobem que l’exigència és –més aviat– improcedent i sense gaire consciència col·lectiva.
“Ve la fira: ca havia de faltar el llibre: ben bonic qu’era y escrit en bón catalá.”
Catolicisme i catalanitat, els electrons i protons que il·luminen el pensament del futur jesuïta.
Continuem amb l’escrit que va publicar l’any 1906 a La Veu de Catalunya.
El segon i tercer record, cronològicament s’emmarquen en el seu període de noviciat a la capital de la Noguera.
“L’any 1859 vatj haver d’anar a França. Erem quatre els viatjants: jò, ab tot y ser el més menut de la colla, era l’únic que xapurrejava pòc o molt el francès. Arribèm a Tolosa. Un bòn Monsieur, sentintnos y no entenentnos, ens diu: ‘Vosaltres devèu ser espanyols.’ ‘Perdoni: som catalans.’ ‘Serèu catalans de la Espanya, ¿èh?’ ‘Ah, si, senyor: de la Espanya, de la Espanya.’ En aquest diáleg sòls el petit torcimany va portar la paraula.”
El “petit torcimany”, no cal dir-ho, és ell.
Al cap de dos anys:
“En 1861 em trobava a Balaguer. Va venirhi el senyor Caxal, bisbe de Urgell, y li vàrem donar una vetllada literària. A-n el programa èntre les poesies en grec, llatí, castellà, francès y italià, n’hi havia una que havia de ser en català. Cada actuant escullia la de la llenga que més li agradava. No m’hi vatj pensar pas gayre: m’encarrègo de la catalana. En ella hi vatj posar aquèts dos vèrsos:
Catalunya ditxosa
Qu’agafes per la má França y Espanya
En revisar les composicions un mestre, que no era català; però be massa que lo va entendre. Em crida y em diu: ‘Vaya con estos catalanes. ¿Acaso no es Cataluña parte de España i de Francia?’ Jò aleshores em vatj recordar de la resposta feta a-n aquell francès a Tolosa.”
Pel record que tanca caixa, ens haurem d’esperar. Comença així: “Nòu anys després navegava per les costes de la Xina…”.
“BAGUIOS”, OBSERVATORIS, ECLIPSIS I NAUFRAGIS
Tornem a la Revistra Ilustrada Jorba de novembre de 1922.
“Entró Jaime en la Compañia de Jesús, como novicio, el año 1859, haciendo en Balaguer sus primeros estudiós. Destinado a las islas Filipinas el entonces Hermano Escolar Nonell, llegó a Manila el 11 de enero de 1865, precisamente el día que cumplía los 21 años de edad, siendo destinado de Profesor del Ateneo Municipal; en cuyo cargo ya dió pruebas evidentes de poseer extensa cultura y buenas dotes para la enseñanza.”
En aquest punt, comencen els cinc anys més intensos i sorprenents de la seva vida. Una època d’investigacions, aventures i perills. Un temps que el podem reconstruir amb l’ajuda del Jorba monogràfic, del llibre Misión de la Compañia de Jesús de Filipinas en el siglo XIX: relación històrica deducida de los documentos autógrafos, originales e impresos relatives a la misma obra del pare Pablo Pastells i publicat l’any 1916; de la conferència sobre el jesuïta argentoní que va pronunciar el senyor Oleguer Miró i Borràs a Vic, el 12 de novembre de 1922 i d’altres referència de menys volum i densitat, però que contenen informacions que ajuden a enfocar amb rigor i nitidesa el seu retrat biogràfic. Entre els “documentos autógrafos” del volum del pare Pastells, n’hi ha un que parla de la fundació de l’Observatori de Manila. N’és autor el pare Nonell. El va escriure l’any 1912 i ho va fer en tercera persona i llengua castellana.
Mireu-vos aquesta fotografia. És de 1866. Sotana, coll blanc i bonet. Si a la seva imatge hieràtica i d’orla universitària li haguessin pogut afegir pista sonora, probablement li sentiríem postular:
“Hi ha persones que tots els fets atzarosos de la vida els atribueixen a l’astrologia. Santa Innocència! N’hi ha que a la pura i simple casualitat. Quina insensatesa! S’obliden de qui és el gran demiürg que ordena tots els esdeveniments que fan que giri el món!
“Jo, sempre he tingut una fe absoluta i total en la Divina Providència. No vull semblar immodest, però darrerament he experimentat –i en primera persona!– que la meva confiança en que tots els processos emanen de la voluntat de Déu està ben fonamentada!”
Li podríem disculpar la vehemència del monòleg per la seva joventut. Té vint-i-dos anys. Malgrat tot, però, unes afirmacions tan rotundes han de tenir un bon suport empíric.
Prosseguiria:
“Quan era novici a Balaguer, vaig tenir un professor de física que va endegar una modestíssima estació meteorològica. Era el germà Salvatore di Pietro, fill de Palermo. Actualment dirigeix l’Observatori de Tolosa de Llenguadoc. És una eminència! A alguns dels seus alumnes, jo entre ells, ens va encomanar la seva passió per la fenomenologia atmosfèrica.
“Cada dia, ens feia registrar les temperatures màximes i mínimes, la intensitat del vent, la pressió atmosfèrica, la humitat de l’aire i els litres per metre quadrat de pluja quan esqueia. Al final de cada mes, en calculàvem les mitjanes i dibuixàvem les gràfiques del termòmetre, l’anemòmetre, el baròmetre, l’higròmetre i el pluviòmetre. Era una tasca entretinguda, instructiva i moderna per al seu temps. Una activitat que em va permetre conèixer els rudiments d’una nova branca del saber encara un xic a les beceroles.
“Benjamin Franklin, aquest any tot just en fa setanta-cinc de la seva mort, va ser el primer home de ciència que va enregistrar de manera continuada i precisa les xifres que, dia per dia, anava originant el temps atmosfèric. Amb aquesta base, va començar a fer previsions. A Balaguer, nosaltres replicàvem el model d’aquest gran científic, d’aquest home d’una moralitat estricta i que, com jo mateix, defensava a ultrança la Providència Divina.”
La meteorologia, tal com vèiem en el capítol moianès del retrat biogràfic del seu germà Joan, començava a ser una puixant disciplina científica amb un gran predicament. El repte de poder aventurar pronòstics sobre les manifestacions atmosfèriques era temptador. Els beneficis i avantatges del seu coneixement apriorístic, evidents. En aquest àmbit –fins ara de manifestacions capricioses–, els designis insondables de la Divina Providència, perdien pistonada i es començaven a interpretar per la via de les formulacions científiques. La raó s’imposava a la fe.
“Vaig arribar a la capital de les Filipines l’11 de gener de l’any passat. Just el dia que feia vint-i-un anys.”
Un dels primers germans que va conèixer a l’Escola de Manila va ser Francisco de Sales Colina. Un burgalès set anys més gran que ell. Hi ensenyava matemàtiques, física i història natural. Motu proprio havia muntat un petit tinglado meteorològic. Era, com ja s’ha insinuat, vianda del temps.
“Quan el germà Francisco i jo ens férem amics, ja es començaren a sentir el sorolls dels boixets de la Divina Providència trenant un camí de filigrana cap a la futura creació de l’Observatori de Manila.”
El germà Colina, havia fet la neteja oportuna i el bricolatge necessari a un vell colomar en desús que hi havia a les golfes de l’Ateneu.
“Quan el va tenir com una patena, amb uns recursos més aviat limitats, però amb una imaginació i un entusiasme remarcables, hi bastí el que ell en deia, amb la seva característica ironia, ‘mi centro de estudios meteorológicos’. Els aparells eren justets. Un higròmetre de cabell, un termòmetre convencional i un tub de vidre en forma de sifó, ple d’un líquid groc i oliós, feia el paper de baròmetre. Ah! i un drapet lligat a una corda penjat a una certa altura servia d’anemòmetre. Cada dia feia un parell o tres d’observacions i, en general, les registrava.”
El setembre d’aquell mateix any –1865–, un huracà fortíssim va projectar-se sobre l’àrea de Manila. Va ser devastador. Semblava que la força del vent havia d’engolir l’illa sencera. A la platja de Santa Lucía, davant dels aquarteraments militars, hi van aparèixer barques, barquetes i vaixells encallats que el mar havia arrossegat de qui sap on.
“Impressionat per aquell espectacle gairebé apocalíptic, vaig fer-me una pregunta retòrica, ‘¿Esto qué es?’ ‘Es un baguio, padre’, algú em va respondre. Amb quatre gambades vaig ser al colomar de l’Ateneu. Com no podia ser de cap més manera, hi havia el germà Francisco. ‘¿Ha hecho observaciones del baguio?’‘Sí, claro’ ‘¿Cuantas?’ ‘Cada hora. De principio a fin’ Els vaig demanar per estudiar-les i, oh Divina Providència!, sabia com dibuixar les gràfiques i les corbes del termòmetre, el baròmetre i l’higròmetre. De l’anemòmetre, no en va quedar ni rastre! I, atenció al soroll dels boixets! Quan vaig tenir les delineacions enllestides, em van faltar cames per anar-les a ensenyar al germà Colina. ‘El Diario de Manila me ha pedido que le escriba una relación suscinta del baguio. ¿Porqué no me da su estudio?’ I va portar a la redacció les seves observacions i les meves. El director, les va publicar en una separata i, a més a més, ens va enviar un fotògraf. A casa van estar molt contents quan van rebre el meu retrat. La mare, santa dona!, va trobar que estava molt prim.”
Alguns lectors acabalats del Diario de Manila van mostrar un gran interès per les anotacions del tàndem Colina-Nonell. Van considerar, amb molt bon criteri, que un estudi científic de més volada, podria arribar a establir les lleis dels baguios i, fins i tot, preveure’n les dates i les trajectòries. Una circumstància que evitaria morts, destrosses i pèrdues econòmiques significatives als comerciants de tot l’arxipèlag. El Superior de la Congregació va fer cridar al germà Colina i li va plantejar la qüestió.
—¿Se ve usted capaz de afrontar este reto?
—¿Puedo hablarlo con el hermano Nonell? Es mi socio—va contestar amb el seu proverbial sentit de l’humor.
La resposta del socio va ser taxativa.
—Es del todo imposible afrontar un proyecto de tal envergadura con los aparejos del Centro de Estudios Meteorológicos del hermano Colina.
I el germà Francisco anava assentint amb el cap.
—¡Es usted muy drástico!— va amonestar-lo el superior.
—Se lo pido con el máximo respeto. Suba usted mismo al palomar y se dará cuenta de la imposibilidad.
Qui sap si en aquell moment va pensar en els de casa seva i es va haver de mossegar la llengua per no dir “no es pot anar pel món amb una sabata i una espardenya”. Per altra banda, no hauria sabut com traduir-ho al castellà i que conservés el seu sentit. “No se puede ir por el mundo con un zapato y una alpargata”, hauria quedat d’allò més estrambòtic.
Els comerciants es van comprometre a finançar els aparells necessaris si els jesuïtes es responsabilitzaven de la direcció d’un futur observatori amb tots els ets i uts.
—Dennos tiempo para pensarlo— van respondre els ignasians.
—Por favor, no demoren la respuesta.
I es va obrir una etapa de reflexió en el decurs de la qual, el pare Bertran —prefecte d’estudis de l’Ateneu— consultant el vocable typhoon en una enciclopèdia anglesa, va adonar-se que les corbes baromètriques de set o vuit tifons observats a l’Índia eren gairebé idèntiques a les dels baguios que havia dibuixat el pare Nonell.
Aquesta descoberta va ser un fibló. Calia estudiar el meteor? I tant! Calia esmerçar-hi tots els diners que convingués? Sí, de totes totes! Però algú havia de passar la bacina abans de l’endavant les atxes! A la primera reunió postdescobriment del pare Bertran, mal m’està el dir-ho, hi vaig tenir un gran protagonisme. Si es pretenia esbrinar les lleis que regien la formació dels baguios i, a més a més, poder anunciar amb anticipació la seva proximitat i trajectòria, era necessari disposar d’uns aparells escriptors que registressin de dia i de nit totes les variacions atmosfèriques. Recordo que vaig cloure l’exposició amb un “no se debe reparar en gastos”. La frase va tenir un efecte evidentíssim.
—¿Existen tales aparatos?
—Sí, existen. Son un invento del padre Angel Secchi, director del Observatorio Vaticano. Y los utilitza a plena satisfacción en su meteorógrafo.
—¿Y cual es su precio?
—No bajarán de cinco mil duros.
—Cuente Vd. con ellos.
Soroll de boixets de la Divina Providència, els sentiu?
Es va escriure una carta oficialíssima al pare Secchi encarregant-li un meteorògraf com el seu per a l’Observatorio del Ateneo Municipal de Manila, posteriorment Observatorio de Manila a seques.
—Ustedes dos, se encargaran de la Dirección.
“Ustedes dos”, eren el pare Colina i el pare Nonell. Els queia al damunt una responsabilitat excessiva pels seus coneixements. El pare provincial, ho va entendre i, momentàniament, va designar el jesuïta burgalès com a factòtum del projecte. Una decisió justa i encertada: al capdavall, ell era l’Ulisses que havia iniciat aquella odissea des d’un colomar abandonat.
El meteorògraf en qüestió va arribar –desmuntat– a Manila a principis de 1869. En aquell moment, el timó de la nau va passar a mans del pare Frederic Faura.
—La tria va ser encertadíssima—opina el jesuïta argentoní. Encara no havia arribat a la trentena d’anys, però ja era un meteoròleg eminent i d’una reputació inqüestionable.
I arribem al quart record de la col·laboració del pare Nonell a La Veu de Catalunya del 13 d’octubre de 1906. Són, tal com ja s’ha dit, unes petites cròniques que va intitular Un xic d’història contemporània. És el que comença dient “Nòu anys després navegava per les costes de la Xina…”. En aquesta evocació, hi detectem un altre error de caràcter temporal. “Nòu anys després”, ens situaria al 1870 i l’odissea que ens explica –força homèrica, per cert– l’originà un eclipsi de sol que s’esdevingué l’agost de 1868.
En aquest punt, manllevo al senyor Oleguer Miró i Borràs (Manresa, 1849-1926) —metge i amic del jesuïta argentoní— un fragment de la conferència in memoriam que va pronuncià a Vic el 12 de novembre de 1922. No feia ni dos mesos dels traspàs del pare Nonell.
“Al any 1868 hi hagué un eclipse de Sòl, anunciat còm a total pera alguns llocs, y de tanta durada que, segons me dèya el P. Nonell, desde que Tales de Mileto va establir la teoria dels eclipsis, predint el del Sòl del any 609 abans de Jesucrist, no n’hi havia hagut cap de tan llarg.”
O sigui, podria haver estat un eclipsi amb tapa dura i rústica, però va ser una conjunció de sol i lluna inaudita i enquadernada en pasta. El pare Nonell, ja s’ha vist, no es mocava amb mitja màniga. L’al·lucinant espectacle que va poder presenciar des d’un illot de les Cèlebes, va ser el més lluït i de més durada dels últims 2.477 anys. “Ah!, la Divina Providència”, degué pensar.
El senyor Miró i Borràs continua:
“Als joves jesuïtes Faura, Nonell y al vigatá Ricart, els varen enviar els seus superiors, desde Manila, a un illot de les illes de Cèlebes, pera que, m’entres durés l’eclipse fecin observacions y estudis sobre la constitució física del Sòl. La travessia d’anada la feren en un barco de guerra inglès: la oficilialitat del qual havia d’estudiar l’eclipse, bax el punt de vista astronòmic.”
No en sabem la durada, però ens podem imaginar que va ser un viatge tranquil, de a poc a poc i bona lletra. Una navegació segura i sense batzegades. Un vaixell de combat suggereix rigor i fermesa, protocol a l’hora dels àpats, bona pitança, nits tranquil·les en cabines d’oficials de la marina anglesa. Uns allotjaments ben equipats amb més luxe i confort que les seves cel·les de l’Ateneu.
Som a la temporada que els filipins anomenen Tag-Ulan. L’estació humida. Pluges intermitents, calor —més amunt dels trenta graus— i humitat elevadíssima. Ens podem imaginar els tres jesuïtes drets a la proa de l’embarcació mirant com el tallamar, com si fos una arada, va obrint el solc damunt les aigües del mar de la Xina. A babord, contemplen el perfil de Filipines, després de Mindoro. La nau segueix endavant, travessa l’arxipèlag de les Visayas i entra al mar de Sulu. Entre Mindanao i la Borneo portuguesa, es troba amb una nova constel·lació d’illes: les Sulu. Són la porta al mar de Cèlebes. Un cop deixades a popa, ja només caldrà travessar-lo de punta a punta per arribar a l’illa triada (no en sabem el nom) des d’on es faran les observacions i els estudis pertinents. Serà el 18 d’agost de 1868.
Diu el senyor Miró i Borràs que “la descripció científica del eclipse y les aventures del viatja, el P. Nonell les va escriure després d’haver regressat a Filipines; y, al morirse, ignorava ont havien anat a parar”.
I és una llàstima! Seria curiosíssim poder llegir les anotacions dels tres jesuïtes catalans. Per altra banda, cal preguntar-se: com van observar?, a ull nu?; i si van recolzar l’ull en alguns aparells auxiliars, en quins? L’objectiu era, aprofitant que el disc solar estava a les fosques, procurar treure l’entrellat de la seva constitució física. Déu n’hi do! Encara que portessin uns prismàtics i l’eclipsi fos molt llarg, des de cent cinquanta milions de quilòmetres de distància hauria estat meritori arribar a alguna deducció.
Al marge del seu èxit o fracàs, l’expedició ens informa sobre l’atmosfera científica del moment a les terres filipines. Un entusiasme catapultat per l’èxit de les aportacions del tàndem Colina-Nonell que, recordem-ho, van ser el gèrmen del futur Observatorio de Manila. Unes instal·lacions magnífiques, on la frase del jesuïta argentoní, “no se debe reparar en gastos”, es va seguir al peu de la lletra. El primer director titular —ja s’ha escrit— serà el pare Frederic Faura, un meteoròleg que, amb el pas del temps, serà mundialment reconegut i d’una solvència contrastada.
L’agost de 1868, però, formava part del trio de jesuïtes que havia anat a un illot de les Cèlebes a estudiar l’eclipsi de sol més espectacular des dels temps de Tales de Milet.
En el retorn d’aquest viatge és on cal situar l’últim dels records que el pare Nonell esmenta a l’article “Un xic d’història contemporània”, publicat a La Veu de Cataluya, coincidint amb el 1r Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
Amb quina mena d’embarcació van fer la tornada? Pels detalls i les incidències del viatge, descartem que fos amb el vaixell de combat anglès. Un “barco de guerra”, malgrat els temporals de la Tag-Ulanno perd la direcció de la ruta. Té aparells prou sofisticats que li diuen per on navega en qualsevol moment del viatge. No som a l’any 1492, quan Colom es va proposar anar a l’Índia i va anar a petar a Huanahaní, rebatejada San Salvador. Un “barco de guerra” no s’immuta per la presència d’esculls. Maniobrant amb prudència i desplaçant la seva carcassa voluminosa i pesant, els evita i si en frega algun, el petit accident queda en simple rascada. Cosa de planxa i pintura.
L’itinerari Cèlebes-Manila, en petita escala, va ser un Troia-Ítaca. El relat que en fa el senyor Miró i Borràs a partir del testimoni del pare Nonell fa feredat. Posar-se en el cos dels tres jesuïtes catalans eriça la pell, fa venir basques i —amb perdó sigui escrit— escagarrina.
“El viatja de tornada va èsser llarg, accidentat y perillosíssim.”
Sobre plànol: en lloc de recular, van anar en direcció contrària. En lloc del mar de Sulu, es van trobar —primer— enmig del mar de Banda i posteriorment van entrar a les aigües de l’oceà Índic. Fins aquí la part de llargària. Ara ve l’accidental i perillosíssima. Esquivar els esculls de l’estret de Sape per entrar al mar de Java i enfilar cap a Singapur.
Assegura el conferenciant que “fins en els moments de mès perill, cap dels joves astrònoms va pèrdre la serenitat”. Costa molt de creure. Imaginem-nos un vaixell de vapor més aviat justet i senzill. No parlem d’aquestes baluernes que tots hem vist en postals del Mississippi, en estem referint a un paquebot de mida petita i amb capacitat per a deu o dotze persones. Una carraca, vaja.
Ha de ser difícil no perdre l’oremus. Et cau un xàfec intensíssim, constant i mantingut en el temps. El vent se t’emporta. A la teva persona en particular, a tota la tripulació en general i al paquebot per postres. No tens cap sensació de solidesa. Sents uns sorolls escruixidors que presagien l’esquarterament del buc. Arriba un moment que no saps on tens ni la proa ni la popa. Els mariners xisclen i ploren. Una reacció molt poc professional i excessivament humana que fa que els perdis totalment la confiança. El petar del motor, cada vegada és més escanyat. S’ofega.
“I darrere del motor, tots nosaltres”, penses.
El senyor Miró i Borràs continua:
«Y el Pare Nonell, dirijint-se als seus companys, els hi va dir jovialment:
“Què tal, que’ls hi sembla de tot això?”
Afeginthi després aquest joc de paraules:
“Quan serèm morts, ens hi posaran aquí un padró commemoratiu que dirà: ‘Tres cèlibes, se feren cèlebres en les illes Cèlebes’.”»
“Les rescloses del cel es van cloure, s’acabà la pluja que queia del cel” (Gn. 8:2-3). També es van cloure les portes i els vents huracanats ja no dibuixaven remolins damunt les aigües. “Cap al tard, el colom li tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera” (Gn. 8:11-12).
El paquebot es va dirigir —extenuat i miraculosament sencer— cap a l’illa de Singapur. Ja navegaven pel mar de la Xina. Amb la proa encarada al Vietnam. Parafrasejant Espronceda, a un cantó Malàisia i a l’altre Borneo i al nord, molt al nord, quasi en línia recta, Hong Kong.
Probablement es van aturar a refer-se del tràngol en alguna illa de Singapur. Orientant-se uns quaranta-cinc graus cap al nord-est i mantenint la diagonal, haurien arribat al port de Manila. Però no, van continuar recte fins a Hong Kong.
En aquest punt, l’expedició es converteix en pelegrinatge i és on hem de situar el darrer record. És aquest:
“Nòu anys després navegava per les costes de la Xina. Des del vapor ens miràvem la illeta de Sanchon (Sânzao), aont hi va morir Sant Francisco Xavier. Se’m gira el company, y’m diu: ‘¿Còm celebrarèm la memòria del apòstol de la India?’ ‘Amb un rosari en català’, li vatj respòndre. ‘Apa: ja està dit’: y vinguin Pares-nostres y Aves-maries fins a acabar el rosari.”
A l’article encara li queda una frase. És una confessió patriòtica entrada amb calçador però ad hoc per postular-se entre la plèiade de filòlegs i intel·lectuals que participaven en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
“Moltes de vegades he reflecsionat sobre aquests fets y altres de semblants, y m’he dit a mi metex: ‘Ja està vist: els catalans o som, no d’empelt, sinó de pinyol’.”
De la petita illa de Sânzao (Sanchón) a la costa aisàtica només hi ha catorze quilòmetres, però sant Francesc Xavier no va poder entrar a la Xina. Va morir tot esperant un vaixell que, clandestinament, l’havia d’introduir al continent. Ells, els tres joves astrònoms, van decidir fer un acte de desgreuge. Es van fer portar fins a la platja i un cop a terra, ens diu el senyor Miró que “s’internaren a la Xina y visitaren la rica y gran ciutat de Cantón”.Un acte temerari si es considera l’ambient hostil envers els cristians en general que era ben present al territori. N’eren conscients del risc que corrien? Tenien permís dels superiors? Probablement, no. Anaven a la recerca de noves aventures? No n’havien tingut prou? Volien aconseguir fer uns quants conversos i sortir-se’n molt bé? I encara més, se’ns diu que van entrar a Canton disfressats de xinesos. El pare Nonell es refiava un pèl massa de la Divina Providència. Mimetitzar-se, ser un camaleó, és tot un art. Els actors ho aconsegueixen a base de maquillatges i habilitats gestuals, però aquells tres seminaristes d’última fornada, van fer un paper ben galdós. Es devien assemblar a un cantonès com un ou a una castanya i, guarnits com uns sant Jaume de barrets, “varen haver de fugir precipitadament, n’obstant de sa indumentària xinèsca”. Parafrasejant el pare Nonell, tres encantats, entraren contents a Canton i en sortiren de trascantó perquè no els toquessin el crostó.
Un cop dalt del paquebot, van donar l’últim cop d’ull a la petita illeta de Sânzao i retornaren a Manila. Segurament amb un punt de recança. Mai més serien ocells de bosc ni la vida els tornaria a oferir tants perills i aventures ni tantes emocions. Al pare Faura l’esperava la direcció de l’Observatori de Manila, al pare Ricard les seves classes i al pare Nonell se li van començar a manifestar problemes de salut. A la seva nota necrològica hi podem llegir: “Bien puede asegurarse que, desde que volvió de Filipinas, no disfrutó de buena y entera salud, y si llegó a la edad de 78 años, fue por haberse sujetado al régimen higiénico que le prescribieron los médicos. A pesar de sus padecimientos, sobre todo de cabeza, no los daba a conocer, sino cuando el asma no le dejaba respirar.”
