per Mercè Colomer
Si bé sempre he comentat llibres que han significat alguna cosa per mi, aquesta vegada us presento un llibre que em costa trobar-li el què.
L’autora és Amélie Nothomb, una escriptora reconeguda i molt seguida que va néixer al Japó el 1967. Els seus pares eran belgues i va passar la seva infantesa i adolescència entre la Xina i el Japó. Segons la solapa del llibre Nothomb s’ha convertit en una de les autores en llengua francesa més populars amb projecció internacional, amb una trajectòria frenètica i prolífera en històries marcades per l’excentricitat.
Potser és per això, per tenir una trajectòria frenètica i prolífera, que fa que no m’hagi sentit a gust llegint aquest llibre. Ho he fet perquè formo part d’ un Grup de Lectura i l’hem comentat; jo he estat la més crítica, els altres membres del grup es dividien en: “és un llibre molt bo” o “ens ha agradat”. Amb això us vull dir que segur que soc jo que no he sabut veure o comprendre l’estil d’escriptura d’Amélie Nothomb; per mi una història enrevessada no fa interessant un llibre, encara que diguin que la història que ens explica està molt ben escrita i estructurada.
El títol Pica’t al cor, ve d’una frase del poeta francès Alfred de Musset (1810-1857) que diu: Pica’t al cor, és allà on hi ha el geni. La protagonista és la Diane, filla d’una dona egocèntrica que no sap estimar-la. Una vegada adulta i captivada per aquesta frase de Musset ,Diane estudiarà cardiologia, i és aquí on coneixerà una professora anomenada Olivia, que serà la figura materna que li ha mancat. La relació que tindran elles dues serà molt complexa. La Diane si veurà reflectida amb la filla que té l’Olivia i el llibre acaba amb un crescendo.
La novel·la té 150 pàgines, les llegeixes en quatre hores, tot fent un cafè. Ara bé, recomano tenir un full a mà per apuntar la quantitat de personatges que hi surten. Els he comptat ràpidament i me’n surten més o menys uns dotze. Per mi són una multitud; ja que molts no tenen un paper important i en alguns altres, és inexistent.
En la contraportada del llibre es diu que Pica’t el cor és: “Una faula commovedora i cruel sobre l’absència d’amor matern …” . Potser sí que parla de la manca d’amor matern, però els pares no podem dir que facin un gran paper, són invisibles pel lector i no tenen consistència dins l’argument. Jo diria que parla de la manca d’amor en general, de la lluita per sobreviure en famílies amb dissensió. Parla de la necessitat de ser resilient en la vida, encara que al final del llibre aquesta capacitat quedi totalment destrossada.
Us proposo llegir Pica’t al cor d’Amélie Nothomb i com sempre, us aconsello que feu un berenar per tal de comentar-lo.
