per Rosa Vila
Soc una de les 1400 persones majors de setanta-cinc anys d’Argentona, o sigui del 10% de la població total. I d’aquestes som un centenar les que diumenge vàrem anar a celebrar juntes i ben acompanyades al que abans, des de fa setanta-tres anys era la “Diada de la Vellesa” i ara és l’acte central de la Setmana de la Gent Gran. Si l’any passat hi vaig anar a la festassa per conèixer-la des de dins, enguany hi he tornat, intentant gaudir-ne, tot i que algú m’havia dit que això no feia per mi, cosa que em va fer rumiar.
Soc rara per participar en festes i festetes? Soc rara per acceptar una invitació d’un homenatge compartit? Per celebrar haver arribat on he arribat i de la manera que hi he arribat?
Es pot estar d’acord o no amb determinats aspectes de l’acte. Es pot ser crític amb l’actualització, encara no prou afinada, de la tradició que ve dels nostres avis i pares, en unes èpoques en què el benestar social estava a les beceroles, quan va néixer com a beneficència, premi o estímul de l’estalvi.
Hi vaig anar com a “prota” perquè la idea de revalorar la gent gran tant és bona per un dia a l’any amb una festa, com fer-ho els 364 restants. Perquè en definitiva és una celebració de la vida. Vida. La paraula que més vaig sentir en boca del nou rector, unes 33 vegades, força més que la paraula Amor, que no calia, perquè la participació del jovent acompanyant en si ja ve a ser una prova d’amor, entre les dues o tres generacions que es donaven la mà, el bracet o es deixaven conduir en la cadira de rodes, tant a l’església, en la cercavila com l’esmorzar-espectacle a La Sala. Una manera com una altra d’homenatjar les persones, diguem-ne sanes, participin o no en les altres activitats culturals i socials del poble.
P.D.
Només dos suggeriments, que l’any que ve amb el crusant ens donessin una presa de xocolata; i que, si pot ser, l’espectacle fos més breu i no tant dels de “per a iaios”. Perquè n’érem uns quants dels que som considerats com “adolescents de la tercera edat”, de moment, per l’esperit encara actiu i les ganes de continuar aprenent de la vida en tant les nafres ens ho permetin.
M’agrada la definició d’adolescents de la tercera edat i sí, el “croassant” amb xocolata és el meu esmorzar preferit dels diumenges
Si hem de fer cas dels percentatges que indiques al començament de l’escrit, doncs sí, ets una mica rara avis.